Núria Solé és periodista i actualment presenta el Telenotícies migdia a TV3, juntament amb Carles Prats. A més, és subdirectora i presentadora de la segona temporada del programa del canal 33 (S)avis, programa d’entrevistes en profunditat amb avis i savis que han tingut un paper clau en la història recent. Ha estat presentadora del Canal 3/24 i de l’informatiu juvenil Info-K.

Tal com raja

Lloc i data de naixement: Tarragona, 11 d’abril de 1977
Un grup de música: No tinc un grup de música concret, però m’agrada molt la cançó “My way” de Frank Sinatra
Una pel·lícula: Cirano de Bergerac
Un llibre: Qualsevol de la Mercè Rodoreda
Plat que cuines millor: Cuino molt malament, però la truita de patates no em surt malament
Una mania: Sóc molt perfeccionista, m’agrada controlar-ho tot
Una qualitat: Crec que sóc bastant treballadora
On t’agradaria anar de viatge? A tot arreu. Gràcies als meus pares amb qui he viatjat molt, m’agrada molt viatjar i sempre que puc ho faig. Potser Àfrica que és el lloc que menys conec
Tens fama de ser molt… Pesada, quan se’m posa una ceba al cap…

Text: Mònica Puntí Brun / Fotos: TV3

El passat dijous, 25 de febrer, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, va tenir l’amabilitat de concedir-nos una entrevista en exclusiva.

Abans de la seva intervenció al dinar-conferència de Tribuna Oberta, a Vilafranca, Catalunya Digital va enregistrar una interessant entrevista que, de ben segur, no us deixarà indiferents.

Durant el transcurs d’aquesta, Pujol va parlar de diversos temes d’actualitat a nivell nacional i, també, des d’un punt de vista territorialment més proper.

El passat dijous, 25 de febrer, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, va tenir l’amabilitat de concedir-nos una entrevista en exclusiva.

Abans de la seva intervenció al dinar-conferència de Tribuna Oberta, a Vilafranca, Catalunya Digital va enregistrar una interessant entrevista que, de ben segur, no us deixarà indiferents.

Durant el transcurs d’aquesta, Pujol va parlar de diversos temes d’actualitat a nivell nacional i, també, des d’un punt de vista territorialment més proper.

El Restaurant gironí El Celler de Can Roca va assolir el passat mes de novembre la tercera estrella Michelin, el màxim distintiu d’aquesta guia gastronòmica de referència. Enguany, l’establiment dels tres germans Roca – Joan, Josep i Jordi -, que s’encarreguen respectivament dels plats, vins (sommelier) i postres – ocupa la cinquena posició mundial, segons la llista de la revista britànica Restaurant Magazine.

Tres germans i tres móns: el salat, el dolç i el líquid, són una de les claus de l’èxit del restaurant gironí el Celler de Can Roca, establiment que el passat mes de novembre va assolir la seva tercera estrella Michelin

Com vàreu acollir la notícia de la concessió de la tercera estrella Michelin?
La vam acollir amb molta alegria. És un fet importantíssim per a qualsevol restaurant i a nivell professional per a qualsevol cuiner. Però el més important per a nosaltres ha estat la gran quantitat de mostres d’afecte que hem rebut de l’entorn més proper i també llunyà arrel d’aquest esdeveniment; i sobretot la satisfacció en veure que molta gent vinculada al sector han estat també contents i han participat d’aquesta alegria.

Ha canviat en algun aspecte el funcionament del vostre establiment o tot segueix en la mateixa línia?
Tot segueix en la mateixa línia. Això no canvia masses coses a la Casa i, de fet, aquest és l’objectiu. En realitat, el que pretenem és que aquest reconeixement no canviï masses coses. Sí que notem algun fluxe de clients que no ens coneixien i venen encuriosits, però la Casa segueix fent el seu camí.

Després d’aquest nou reconeixement és fa més difícil fer una reserva al Celler de Can Roca?
Els caps de setmana sí, perquè és quan tothom de per aquí a prop té la possibilitat de venir, però entre setmana continua sent possible.

Precisament, l’any 2007 us vàreu traslladar a l’actual edifici, més modern i dissenyat específicament per al restaurant. Com valoreu, tres anys després, aquest canvi d’ubicació.
Estem molt contents! Per nosaltres ha estat un punt d’inflexió importantíssim perquè ha representat tenir un espai ideal, adequat, on ens hem pogut desenvolupar amb molta més llibertat, més tranquil·litat; i on hem pogut complir una mica els objectius que ens havíem marcat, en quant a tot allò que volíem fer des del punt de vista gastronòmic. L’espai que tenim, tant a la sala, com a la cuina, com a la bodega, ens ha permès desenvolupar-nos amb molta més eficàcia.

Com definiu el vostre estil de cuina?
És difícil definir aquesta cuina amb poques paraules. És una cuina complexa perquè el seu procés creatiu depèn de tres móns amb la complicitat que representem els tres germans: el món dolç, el món salat i el món líquid. Aquests tres móns s’interrelacionen i configuren una proposta gastronòmica que té molt a veure amb aquesta complicitat. També té a veure amb la tradició, amb la cuina de la memòria, amb la cuina de la recerca i la investigació, amb un compromís per una cuina avantguardista, però sempre cercant l’equilibri.

Creieu que el fet que cada germà s’hagi especialitzat en un aspecte gastronòmic és una de les claus del vostre èxit?
Segurament és una de les claus. El Celler de Can Roca s’entén per la vessant del nostre treball conjunt perquè ens hem entès molt bé, sobretot amb el tipus de restaurant que volem, com el pensem i com l’executem. Cadascun de nosaltres ha anat assumint un paper molt diferenciat però alhora molt integrat i, també, cadascun en el seu àmbit ha tingut la possibilitat de créixer professionalment i de posar en comú tot aquest esforç per arribar al punt on hem arribat.

En l’aspecte creatiu, com us ve la inspiració per elaborar un determinat plat o postres?
És fàcil i s’assembla molt a processos creatius d’altres àmbits. Nosaltres, en aquest sentit, treballem conjuntament les idees, fem com unes sessions de brainstorming i, a partir d’aquí, les anem desenvolupant. En Jordi és el que s’encarrega una mica de desenvolupar l’aspecte tècnic de totes aquestes idees i finalment les consensuem i, a mida que es van provant, anem tancant aquestes propostes.

La vostra bodega acull 1.600 referències i unes 40.000 ampolles. Com heu aconseguit un celler tan impressionant, considerat un dels més importants a nivell mundial?
Sí, segurament és un dels més importants, no tant per la quantitat d’ampolles, sinó també per la seva qualitat i per la tria que se n’ha fet. Això és el resultat de tots aquests 23 anys de treball i recerca en la direcció de tenir una bodega realment única. Segurament és molt personalitzada en el treball que ha fet en Josep perquè, a banda del seu contingut, també hi ha una part important de la seva manera d’entendre el vi, on hi ha representades zones vinícoles en forma d’imatges, de música i de tactes, en una experiència sensorial.

Com es pot simultanejar la sempre difícil i complexa combinació entre món creatiu i productiu?
Nosaltres hem integrat aquesta manera de fer en el nostre tarannà habitual. El que sí que fem és treballar molt i passar moltes hores en el restaurant. Treballem 15 o 16 hores diàries i això ens permet poder anar fent tot això alhora. És a dir, funcionar i alhora rumiar, amb un esperit inconformista per anar replantejant les coses i mirar de buscar-ne noves lectures.

Per què creus que la cuina catalana està vivint aquest moment màgic a nivell mundial?
Segurament les raons són moltes. S’ha produït un fenomen molt relacionat amb la nostra història i la nostra tradició. Catalunya ha estat un país d’una gran riquesa cultural gastronòmica perquè és un territori on han passat i han deixat pòsit moltes civilitzacions. Això ha fet que fes d’esponja i que s’hagi articulat una gran cuina tradicional.
Després, jo crec que hi ha una figura important, relacionat amb tot això, que és la de Ferran Adrià que ha fet de punta de llança de tot aquest moviment, que després s’ha anat articulant i ha anat prenent força amb més gent. D’alguna manera, ara s’ha entès i s’ha vist que a darrera de tot això hi podria haver una lectura creativa de la cuina; tot això, junt a que aquest territori també ha sofert una revolució social, cultural, econòmica i, per tant, també gastronòmica.

En un altre aspecte ben diferent, però també molt important, quin paper juguen les escoles d’hostaleria professionalment parlant?
El paper de les escoles d’hostaleria és importantíssim per entendre també aquesta evolució i la professionalització que ha representat. Les escoles a Catalunya tenen tot just 40 anys, precisament la més antiga és la de Girona; i aquest paper ha estat vital per entendre aquesta evolució i per estructurar-la.

També heu publicat diversos llibres. Com valores la vostra incursió en el món editorial. Hi ha algun llibre del que n’estiguis especialment satisfet?
Hi ha un llibre que ha escrit en Jaume Coll que es titula “El Celler de Can Roca. Una simfonia fantàstica” que explica d’una manera molt entenedora, i amb una literatura molt clara i franca, la nostra història i la nostra evolució. Penso que és el llibre més interessat que s’ha escrit sobre el Celler.

La cuina ha anat agafant protagonisme als mitjans de comunicació fins ocupar un lloc força destacat. Com valores la presència de la gastronomia en els mitjans?
Crec que la seva presència és important sobretot tenint en compte que la gastronomia és un fet cultural, i també una manera d’apropar-la al gran públic per fer que la gent prengui consciència que amb això pot disfrutar i que s’hi pot engrescar. Si nosaltres aconseguim amb tota aquesta presència que la gent tingui ganes de cuinar pels seus, cuinar a casa, fer de la cuina una activitat quotidiana normal i que també es pot anar als restaurants a viure experiències, jo crec que tot això és sempre molt positiu.

Per acabar, després de les tres estrelles Michelin, quins són els vostres propers objectius, prioritats o il·lusions?
No ens en hem marcat mai cap. Sempre hem intentat seguir fent el que fèiem amb ganes i amb il·lusió, disfrutant d’això el dia a dia. Per tant, continuarem fent-t’ho. És veritat que hem assolit tots els objectius que poden haver-hi, però el que ens queda és seguir fent això, gaudir-ne i seguir treballant com ho hem fet fins ara.
Per Ramon Texidó | Fotos: El Celler de Can Roca / ACPG (9316 caracters) / 3 Fotos

Simon Casanovas, representant de les cinc DOP catalanes i president de la DOP Oli de l’Empordà, afirma que la demarcació de Barcelona és on es coneixen menys els olis catalans

El president de la DOP Oli de l’Empordà, com a portaveu de les cinc denominacions d’oli catalanes, ha declarat en una entrevista que “a causa del volum de producció és difícil accedir a les grans cadenes de distribució que proveeixen als consumidors catalans”. Per això, habitualment, els olis extra verges catalans només es poden trobar en cadenes mitjanes de distribució nacionals, petites superfícies i establiments gurmet.

La distribució de l’oli de les DOP catalanes encara té molt camí per recórrer, ja que malgrat que és habitual el consum en les zones productores (la plana de Lleida, el camp de Tarragona, les terres de l’Ebre i l’Empordà), no passa el mateix amb les comarques de Barcelona on resideix el 80% de la població de la Catalunya.

Per aquest motiu l’acord de les DOP amb la Federació Intercomarcal d’Hostaleria i Restauració (FIHR) i amb el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat, s’ha centrat sobretot en aquesta demarcació per iniciar una campanya de promoció específica.

Segons Casanovas “els olis de les DOP catalanes són de gran qualitat” ja que han hagut de passar “per un panell de tast amb uns criteris d’exigència molt elevats”. També creu que en tractar-se d’un “producte bàsic de la cuina catalana” cal reintroduir-lo a les nostres llars per poder beneficiar-se de les propietats nutritives i saludables que aporta a la dieta mediterrània.

Per donar a conèixer aquest producte s’han distribuït 1000 setrills a restaurants de les comarques barcelonines, i una campanya promocional que inclou una nova web i sortejos

La campanya de promoció dels olis catalans amb Denominació d’Origen Protegida (DOP) va arrencar en vuitanta-cinc restaurants de les comarques de Barcelona. La campanya, que es va iniciar el 2009, consisteix en la distribució de 1.000 setrills amb cinc ampolles d’un quart de litre d’oli d’oliva verge extra, corresponents a les cinc DOP de Catalunya (Oli de la Terra Alta, Les Garrigues, Siurana, Oli de l’Empordà i Oli del Baix Ebre-Montsià) i un material promocional editat especialment.

Per tal d’incentivar els àpats en els restaurants adherits s’ha preparat un sorteig de cinc estades de turisme rural per a dues persones a les següents cases: Hotel Rural La Garbinada (Granyena de les Garrigues/Les Garrigues), La Casa Ecològica (La Fatarella/Terra Alta), Masia Hostal dels Frares (Santa Bàrbara/Baix Ebre – Montsià), Mas del Joncar (Sant Pere Pescador/Empordà), i Cal Porrera (Porrera/Siurana).

També hi haurà cinc premis d’oli per tot l’any per al consum d’una família. Per participar a la promoció caldrà omplir unes butlletes que es trobaran als mateixos restaurants.
Les Denominacions d’Origen Protegides catalanes han volgut sumar esforços en la creació d’una nova web www.olisdopcatalans.cat que agrupa les cinc denominacions. La web permet participar tant en el sorteig que compta amb la col·laboració dels restaurants (la relació dels adherits es pot consultar a la web), com en un sorteig addicional perquè els usuaris de la web descobreixin els continguts de la pàgina, i on el premi és oli per tot l’any.

La web també inclou una secció d’actualitat, informació sobre l’oli (la seva història, la gastronomia i salut, les categories que existeixen, els requisits per aconseguir la qualificació i el funcionament de les denominacions), a més de les característiques de cada zona productora.

Paral·lelament s’ha iniciat una campanya de publicitat que inclou un espot audiovisual i insercions d’anuncis a la premsa. L’espot, d’aire intimista, vol transmetre les sensacions de la textura i el color de l’oli verge extra, amb imatges en primer pla del degoteig d’oli d’un setrill que acaba conformant el mapa de Catalunya. Aquest treball audiovisual es pot consultar a la mateixa web de la campanya.

L’any 2005, dos joves de 17 anys d’Olesa de Montserrat, en Pau Garcia-Milà i en Marc Cercós, cansats de pujar i baixar de les seves respectives cases, van decidir crear un escriptori virtual per comunicar-se. Van idear eyeOS, un servei online que ha esdevingut una innovadora empresa catalana d’èxit internacional.

Quan us ho pregunten, com definiu eyeOS?
La definició d’eyeOS l’hem anat afinant al llarg dels anys. Al principi tendíem més a dir que era un Sistema Operatiu, però el temps i la tecnologia i els tecnòlegs han anat creant i impulsant un vocabulari, com ara el concepte de cloud computing (núvol d’ordinadors) que ara ens permet definir eyeOS, creiem, de manera més correcte. D’aquesta manera, ara definim eyeOS com un entorn d’escriptori web que segueix el concepte del cloud computing. Això vol dir que mitjançant el navegador de qualsevol ordinador o telèfon mòbil pots accedir, modificar o visualitzar els teus arxius (fotos, música, pel·lícules, documents, presentacions, etc.) i veure’ls tal i com els vas deixar l’últim cop que vas accedir-hi, independentment de si ets a casa o a Singapur, o en un cibercafè de viatge. El concepte realment important és que les teves dades no es troben emmagatzemades en un lloc concret, sinó a la xarxa.

Quins són els seus punts forts respecte altres serveis similars?
Parlar d’altres serveis similars amb eyeOs és una mica complicat, ja que no hi ha cap altre producte que sigui igual que nosaltres. Normalment ens parlen de Google. Comparar eyeOS amb GoogleDocs és del tot equivocat. Google docs podria comparar-se amb l’aplicació Documents d’eyeOS o la fulla de càlcul, però eyeOs té molt més que no pot donar Google Docs. Des d’una mateixa finestra del navegador pots pujar arxius, compartir-los de manera senzilla, tens un calendari, editor de textos i fulles de càlcul, pots visionar arxius, escoltar música o mirar una pel·lícula, cosa que Google Docs no ofereix. I anant més enllà, eyeOS és software lliure, que vol dir que tu el pots instal·lar al teu propi servidor essent tu i només tu el propietari de les teves dades, mantenint d’aquesta manera la confidencialitat i la privacitat que Google o Microsoft no et dóna, ja que els arxius allà s’emmagatzemen a uns servidors situats a Sillicon Valley. Ens plantegem que Google escaneja tots i cadascun dels documents que hi pengem per tal d’oferir-nos publicitat?

Han passat cinc anys des de que vàreu tenir la vostra idea innovadora. Quin balanç en feu?
La veritat que en fem un balanç del tot positiu. Vam començar al 2005, quan érem dos, i més endavant s’hi van ajuntar en Daniel Gil, actual cap de projectes, en José Carlos Norte, cap de programadors i l’Àlex Fiestas, i el 2008 vam obrir els serveis professionals que han permès a l’empresa créixer. Ja no som a l’oficina de la Rambla Catalunya d’Olesa de Montserrat: tenim 30 persones treballant a l’oficina i se’ns ha fet necessari anar a un lloc més gran i millor comunicat. Ara estem al centre de Barcelona. De la mateixa tenim 35 comunitats d’usuaris arreu del món que treballen per fer més gran eyeOS.

Tenir bones idees està molt bé. Però el que veritablement costa es dur-les a terme. Com ho vàreu aconseguir? Heu rebut algun tipus d’ajut públic o privat?
Una de les coses de les que estem més orgullosos és poder dir que ningú no ens ha ajudat econòmicament en aquest llarg camí. En cap moment hem rebut el suport de Business Angels ni d’entitats públiques. Els diners que ens han ajudat a tirar endavant l’empresa han provingut sempre de projectes duts a terme. La veritat és que l’única ajuda institucional, econòmicament parlant, que hem rebut en tot aquest temps han estat els diners corresponents al Premi Nacional de Comunicació que ens van donar el passat octubre.
Amb això vull dir que ha estat només l’esforç el que ens ha fet tirar endavant.

Per cert, com vàreu aconseguir, especialment al inicis, comunicar-vos internacionalment amb països tant diversos com ara Estats Units o la Xina?
Internet no té fronteres. Aquesta és la clau. Així, juntament amb l’anglès, vam aconseguir fer arribar eyeOs als cinc continents. A partir d’aquí la gent hi va començar a mostrar interès i eyeOs va anar creixent. La idea suposo que hi va tenir a veure!

Com us va venir la inspiració de batejar el vostre projecte amb el nom d’eyeOS?
La història del nom reflecteix la idea que hi ha darrera eyeOS: ser visual. Per això el concepte eye, ull en anglès. A partir d’aquí vam posar un OS per seguir el Sistema Operatiu que ens va seguir en els nostres inicis.

Per crear la vostra empresa, us vàreu veure obligats a deixar la universitat. Va ser una decisió difícil?
Deixar la universitat va ser una decisió difícil però obligada. Estàvem en un moment on el projecte agafava cada dia més volada i la veritat és que era molt difícil poder fer compatibles els estudis i eyeOS. Vam valorar-ho i vam veure que eyeOs era una oportunitat única que, si anava malament, només ens hauria fet perdre un temps de les nostres vides. Teníem 18 anys, ganes i molt poc a perdre, així que ens vam llençar a la piscina. He de dir que de la Universitat en vam treure una de les persones que ara son claus a eyeOs, el Daniel Gil.

De totes maneres, vosaltres us considereu autodidactes a través d’Internet.
Internet és una mena de biblioteca d’Alexandria, amb molt contingut que s’ha de saber destriar. I això no és gens senzill. El que hem fet al llarg del temps és provar, equivocar-nos, preguntar, trobar respostes i alhora compartir-les. L’escola que és internet requereix, també, saber teixir una teranyina, de persones, noms o webs, que t’ajudi a comprendre i aprendre de tot plegat.

Cal destacar que eyeOS és un servei gratuït, basat amb programari lliure. Com aconseguiu finançar la vostra empresa?
Entorn a la nostra plataforma oferim tot un pack de serveis per als clients finals així com per a empreses partners de eyeos que volen desenvolupar solucions basades en la nostra versió Enterprise de eyeOS: Instal·lació i manteniment de eyeOS als servidors del client; Desenvolupament de solucions específiques que s’executen en el mateix escriptori eyeOS, adaptades a les necessitats concretes de cada cas; Formació a desenvolupadors i administradors de sistema; i Suport tècnic a clients i a desenvolupadors.

També, heu assolit importants acords amb destacades empreses multinacionals. És aquesta la millor manifestació del vostre èxit?
Moltes vegades ens pregunten si el nostre somni era (o és) que Google ens compri. I la resposta és sempre que no. Hem tingut ofertes de compra i sempre ens hem negat perquè pensem que podem anar més enllà. I anar més enllà vol dir que un dia et truquin des dels Estats Units i et diguin que són IBM, que han estat estudiant el teu producte durant més de sis mesos i que volen treballar amb tu. Això és el que realment et fa sentir que has anat pel bon camí. Però alhora, anar pel bon camí també són els molts correus que rebem cada dia de gent que et dona les gràcies.

Quin i com és el vostre equip de treball?
eyeOS ha anat creixent al llarg del temps. Actualment separem l’empresa en 5 departaments: Comercial, Comunicació, Disseny, Programació i Direcció. Tots i cadascun d’ells treballen estretament comunicats i en permanent contacte. El nostre objectiu de fer un producte de qualitat ens porta a tenir unes característiques peculiars, per exemple, en el ràtio de dissenyadors i programadors. Així, per cada dissenyador tenim dos programadors, per tal de poder donar tanta importància a la programació com a l’acabat.

Com és la vostra relació amb els milers d’usuaris d’eyeOS?
Els usuaris d’eyeOs s’agrupen en comunitats que estan repartides pels cinc continents, des dels Estats Units fins a Bangladesh o Austràlia, passant per Kenya o Tunisia, per exemple. Així actualment tenim més de 35 comunitats.

A eyeos, com a producte open source (codi obert) que és, la comunitat pren molta importància, ja que ofereix la possibilitat als usuaris de col·laborar per aconseguir un producte que difícilment podrien obtenir ells sols. Algunes de les tasques que actualment fan els seus membres són: Desenvolupar aplicacions, traduir o explicar el projecte. A la pràctica, i perquè ens entenguem, aquest principi d’any estem presentant eyeOS 2.0. Nosaltres directament organitzem actes a Barcelona, Madrid, Paris i Hannover, però la comunitat en té preparades més de 50 en llocs com Bòsnia Herzegovina o Veneçuela, per posar dos exemple.

El món informàtic és revoluciona gairebé a diari. Per on creieu que podria venir la propera ‘revolució’ a la xarxa?
Considero que a la xarxa no hi ha revolucions, sinó evolucions. Amb tot, crec que és el Cloud computing i totes les possibilitats que arrossega és el que de veritat farà veure Internet d’una manera diferent a molta gent. Tenir accés a les teves dades des de tot arreu amb qualsevol dispositiu ara mateix no hi veig final.

I en el vostre cas concret, quins seran els propers passos d’eyeOS?
Els propers passos d’eyeOS son acabar del tot eyeOS 2.0 i a partir d’aquí fer-lo conèixer encara més. El nostre objectiu és seguir sent la referència open source en el món del Cloud Computing.

Per Ramon Texidó

LaxnBusto presenta un DVD amb dues cançons inèdites.

El passat 1 doctubre, els LaxnBusto van realitzar un concert a la Sala Apolo de Barcelona. Aquell concert es va gravar en directe i ara forma part del DVD que acaben deditar. Un DVD que serveix per tancar un any de presentacions del seu darrer treball Objectiu: la Lluna.

Per Sies.tv

Reugenio és fruit d’una casualitat. Consisteix en tornar a pujar als escenaris uns acudits o contes, com ell deia, a un escenari que és on mereix ser-hi i tot fet de la meva mà com a homenatge.

Què ens pots explicar sobre l’imitador que assumeix el seu paper a l’espectacle i que ‘clava’ el personatge?
Doncs el que puc dir que a l’hora de coneixe’ns, i sense saber al què ens portaria, he pogut coneixe’l com a persona i he de dir que és una gran persona. Per a mi era una responsabilitat molt gran i estic plenament satisfet a nivell personal amb la posada en escena després de estar-ho treballant durant un mesos.

I per què manté l’anonimat?
Doncs manté l’anonimat per varis motius. En primer lloc, em demostra el tipus de persona que és el no voler donar-se a conèixer a nivell personal, quan estem fent un homenatge a un gran de l’humor. La veritat és que això l’honra. A més, no estem fent res que no fes el meu pare. Ha estat un personatge popular durant 40 anys, però totalment desconegut del qual fins fa molt poc no es sabia ni el seu segon cognom, ni quina era la seva professió o si tenia un fill i una filla. En definitiva, si en 40 anys no s’ha conegut l’autèntic Eugenio, perquè es vol saber amb sis mesos de vida qui interpreta aquest personatge.

El fill de l’extraordinari humorista Eugenio, Gerard Jofra, presenta el muntatge ‘Reugenio’, un espectacle en homenatge a la figura del seu pare que ens va deixar ara fa 8 anys

Teniu perspectives de fer una gira de l’espectacle per arreu?
Tenim previst acabar aquestes dues actuacions que queden a la Villarroel, i tenim diferents convencions aquest mes de desembre i gener. Debutem a Madrid, al Teatre Lara, del 4 de Febrer fins el 14; per tornar al teatre que ens va donar la possibilitat de presentar aquest format que es el Teatre SAT de Sant Andreu, on serem les dues últimes setmanes de febrer. La intenció és fer les principals ciutats i poder portar l’espectacle als seus teatres on volem fer-ho en petit format, així com a totes les festes majors.

Els teus pares, van començar la seva carrera artística amb el duo ‘Els Dos’. Com era el seu espectacle?
Doncs tot va començar, com tu dius, i el meu pare acompanyava amb la guitarra a la meva mare que era la artista.

I com a curiositat, van ser els primers en musicar ‘Vinyes verdes’, de Josep Maria de Sagarra, abans que Lluís Llach i Ovidi Montllor.
Doncs sí, van ser els primer en musicar ‘Vinyes verdes vora el mar’ entre altres. En breu, tot aquest treball, com la seva discografia d’acudits, es podrà baixar a través de la nostra web www.elsabenaquelquediu.com

Com evoluciona aquesta iniciativa on-line?
Doncs la resposta ha estat increïble! La veritat és que em veia amb la necessitat de posar-ho a l’abast de tothom i de franc. És una cosa que no he volgut comercialitzar perquè, encara que els drets els tenim nosaltres, ens pertany a tots. El públic és qui el va fer gran i és qui ha de tenir dret a aquesta obra. A més, acabem de posar en marxa un concurs d’acudits estil Eugenio, on es podrà enviar un acudit de creació pròpia i que es penjarà al Web. El guanyador del mes tindrà dret a dues entrades per anar al teatre a veure a ‘Reugenio’.

Per cert, com han acollit els seus admiradors i admiradores que hagis descatalogat l’històric primer disc d’Eugenio?
És un luxe veure que la gent es pugui baixar aquest acudits i, a més, poden votar el seu preferit. M’omple d’orgull i són quasi 15.000 visites en 3 mesos que té la pàgina. Espero que arribi a tothom i ho pugui veure molta gent.

On creus que es troba la clau de l’espectacular èxit d’Eugenio?
La clau de l’èxit de l’Eugenio és la simplicitat i la connexió a l’hora d’explicar històries o acudits, com ell deia. Amb un posat seriós, amagat sota una barba i unes ulleres fosques i la facilitat de la paraula, amb la barreja del català i el castellà que formava part de la seva naturalitat. No era un posat, funcionava així. Ho feia igual a Madrid, Sevilla o Barcelona.

Com era Eugeni Jofra i Bafalluy fora de l’escenari?
Doncs no hi havia molta diferència a sobre o fora de l’escenari. És, potser, unes de les claus de l’èxit del que parlàvem anteriorment: la naturalitat i la sinceritat. Una persona molt respectuosa, es comportava sempre igual i era amic del seus amics.

El teu pare va recopilar més de 10.000 acudits, la majoria d’ells se’ls va aprendre de memòria. Aquesta és una capacitat reservada per a molts pocs.
Doncs, sí. Això és un privilegi per a qualsevol ser humà. Ell els creava, els hi donava vida a tots els seus personatges i els interpretava com cap altre humorista ho ha fet.

Per quin motiu creus que actualment no s’expliquen tants acudits com abans?
Doncs hi ha varis motius. El primer és que la gent està desencantada, ens sentim utilitzats i potser no ens deixen pensar com voldríem. A més, d’un temps cap aquí, els acudits han passat de ser explicats per qualsevol de nosaltres, a fer-ho via Powerpoint. El que jo he volgut fer amb aquest projecte és donar-hi un punt de diversió i alegria als que el varen gaudir i a qui no va tenir l’oportunitat de veure al meu pare a sobre d’un escenari.

El que és curiós és que malgrat tot, els seus acudits no caduquen. On està el secret?
Doncs estic d’acord. Estem posant en escena acudits de fa 40 anys i no han caducat. El secret és que segueixen sent actuals i, segurament, avui s’està parlant d’un home que tot seriós feia riure. potser d’aquí a 50 anys segueixi sent recordat.

Per acabar, què vols transmetre al públic a través de ‘Reugenio’?
Vull que la gent vagi a riure l’estona que estem a sobre de l’escenari; que es deixin portar i que es quedin amb el que vulguin. Cadascú és lliure de fer i recordar el que li agradi.

Text: Albert Lladó
(albert@edicat.cat)
Fotos: Ivan Giménez

No cal presentar gaire Sol Picó, una de les ballarines i coreògrafes que ha sabut transformar més i millor la dansa actual, amb un estil i un discurs propi que ha traspassat tots els gèneres. En plena gira del seu espectacle El llac de les mosques, s’ha deixat dirigir per Sergi Belbel a El ball (al TNC, fins al 3 de gener de 2010) amb un “duel” de text i moviment, de teatre i dansa, amb Anna Lizaran.

Què és La Piconera? Per què tenir una companyia pròpia?
Nosaltres formàvem part del col·lectiu de La Caldera, a Gràcia, i compartíem espai amb altres coreògrafs de Barcelona. Però la companyia va començar a créixer i necessitàvem un lloc propi per al manteniment dels professionals, per assajar. Però La Piconera també s’ofereix com a local d’assaig per a altres companyies que vinguin a Barcelona de gira i, poc a poc, s’anirà obrint a projectes socials del barri.

“Cal escoltar-ho tot, sense que res t’afecti excessivament, ni les bones ni les males crítiques”

Com és el dia a dia de Sol Picó? Quantes hores assages?
Normalment, tingui producció o no, estic tot el matí aquí, a La Piconera. Però és una feina de la que no desconnectes mai, perquè a casa sempre estàs mirant el correu, i fent coses relacionades amb el treball.

Com vas començar a interessar-te per la dansa? Sempre has sabut que et volies dedicar a això?
Sempre ho heu sabut perquè, quan era molt petita, estava movent-me tot el temps, ballant. Per a mi, ja era molt important i molt necessari. La meva mare em va portar a una escola de dansa que hi havia a Alcoi i recordo que, el primer dia, em vaig enganxar a la barra i em va donar un “subidón”…

Amb quants anys?
Sis anys.

El teu estil és molt personal. Al principi, vas rebre moltes crítiques per ser poc ortodoxa? T’afectaven? I ara?
Fins i tot ara, dubtes. Sempre estàs reflexionat sobre el teu estil, si cal reforçar-lo o no, i al principi sí, vaig rebre molt males crítiques. Crec que no es va entendre què feia, i parlaven malament de l’estil. Però allò que molesta d’una crítica és “el com” està dit. A vegades, sembla que està escrita per fer mal. Però també és veritat que una mala crítica, si té raó i es fa des del respecte, et pot ajudar.

En aquest sentit, donaries algun consell a algú que comença i ha rebut una mala crítica?
Bàsicament, això: cal escoltar-ho tot, sense que res t’afecti excessivament, ni les bones ni les males crítiques. Les bones, tampoc. Perquè pensa que és molt fàcil elogiar algú, i cal tenir els peus a terra. I si parlen malament, doncs no s’acaba el món. Calma, i seguir treballant, sempre.

Es diu de tu que barreges provocació i humor? Creus que és una bona definició de la teva manera de treballar?
Sí, segurament, sí. El que passa és que a vegades generes provocació sense que sigui l’objectiu principal. Si genera provocació allò que fas, doncs genera provocació. I l’humor… per a mi, és bàsic a la vida, també en el dia a dia, no només damunt d’un escenari.

També destaca la teva comunicació amb el públic. Com busques aquest diàleg?
Per a mi, és molt important pensar, quan estic construint una història, que el resultat final anirà adreçat a un públic. I trencar la quarta paret… és un tòpic, però és veritat que el públic t’ha d’ajudar, els hi has de demanar amb la mirada, si és necessari.

Un altre aspecte que es repeteix als teus espectacles és la barreja de gèneres: a Las doñas (2007) hi intervenen el ball i la pintura, a la Divadivina (2004) se’ns explica la història en clau de còmic i ara, a El ball (TNC, 2009), treballes en una proposta que uneix teatre i dansa. Per què t’interessa tant?
Crec que tot enriqueix el moviment. No és fàcil, i cada vegada menys. Però és una manera de donar-li vida. Sempre dic que el pa és la dansa, la base, però ho vas barrejant amb ingredients per jugar, i sempre tinc curiositat per investigar altres camps.

Una de les obres que et van donar a conèixer més va ser Bésame el cactus (2001), per la qual vas ser molt premiada. Com valores els premis?
Evidentment, els valoro positivament. Però sobretot perquè, si algú no s’havia fixat en tu, tens més possibilitats després d’un premi. Et dóna visibilitat. Ara bé, com sempre, t’ho has de prendre tot amb calma. El més important és seguir treballant, sempre.

Precisament, amb Bésame el cactus, el 2005, actues a Nova York. Creus que cada públic reacciona diferent o la dansa és, com diuen, un llenguatge universal?
Cada públic reacciona diferent, això està clar. No és el mateix ballar a Nova York que fer-ho a Corea. Però, a la vegada, és universal. Els coreògrafs tenim molta sort perquè no ens han de traduir…

També el 2005, et donen el Premi Nacional de Dansa de Catalunya per El llac de les mosques, un muntatge que parla del pas del temps. Com ho viu algú que treballa intensament amb el cos?
Com tothom, però en grau superlatiu. Estàs donant una marxa al cos constantment i t’has de cuidar molt. Sense obsessionar-te, però ho has de tenir molt present.

“Quan era molt petita, ja estava movent-me tot el temps, ballant”

Aquesta obra encara està de gira. Es tracta d’un concert de rock. Com et vas inspirar?
Tenia ganes de música en directe. Sempre sento com una necessitat… I aquest cop volia, a més, parlar de que ens fem grans i com ens afecta això… També tenia ganes de no estar sola a l’escenari perquè ja ho he fet molts cops.

Quan sents que un espectacle està acabat del tot?
Sempre el vas modificant, i depèn de l’obra. Sempre hi ha un procés evolutiu. Hi ha cops que, fins i tot, el dia de l’estrena no els tens acabat del tot. Però és cert que, durant el moment de creació, hi ha un moment que dius “ara”, quan saps que és aquell l’espectacle que vols fer.

Parlàvem del pas del temps. Com et veus d’aquí 10 anys?
(Riu) Prefereixo pensar en el dia a dia, però penso que estaré aquí, sempre fent coses, dirigint, no sé… “currant” tots els dies, segur.

Parlem una mica d’El ball. Com va sorgir el projecte? Has dit en algun lloc que tenies ganes de fer teatre…
Sí, tenia ganes de fer una mica d’actriu i també de deixar-me dirigir… I, de cop, tot va coincidir. L’Anna Lizaran es var fixar en la novel·la, i en Sergi Belbel ens ho va proposar…

Explica’ns qui és Antoniette i per què vol venjar-se de la seva mare?
Antoniette és la filla de madame Kampf, té 15 anys i està en plena etapa adolescent. Són una família que s’ha fet rica de cop i la mare organitza un gran ball per donar-se a conèixer en societat. Però no li deixa anar-hi. Per venjar-se, en comptes d’enviar les invitacions quan la seva mare li demana, les tira al riu per a què no hi assisteixi ningú.

Deu ser difícil interpretar una noia d’aquesta edat… T’has fixat molt en persones reals per no acabar fent una caricatura?
Sí, aquesta era la dificultat. Ha sigut un repte. I ho segueix sent cada dia que em poso damunt de l’escenari. Em vaig fixar molt en la meva neboda Sole, que no té 15 anys encara, però que me l’estimo molt, i m’ha ajudat…

La interpretació l’alternes amb la ballarina Xaro Campo. Per què?
Xaro Campo és una ballarina excepcional que fa temps que treballa a la companyia, i ho vam acordar així perquè l’escenografia és una mica complicada i si hi hagués un accident seria un desastre…

Una escenografia excel·lent, de Max Glaenzel, però que deu comportar alguns riscos perquè us mulleu i no pares de saltar…
Han passat coses, han passat coses (riu)… Mira que porto temps fent el burro, però ha sigut el primer cop que m’he lesionat… Res important, però és cert que és arriscat, a vegades rellisca… Ara bé, ens ho passem genial, eh?

Text: Mònica Puntí Brun / Fotos: cedides Generalitat

Jordi Ausàs va néixer a la Seu d’Urgell el 1960. La seva vida professional ha estat lligada a la política i al món de l’ensenyament. En l’àmbit de la política municipal, ha estat alcalde de la Seu d’Urgell (2003-2007) i, anteriorment, regidor a l’oposició (1999-2003). En l’ensenyament, ha exercit de mestre d’educació primària i de professor de català per la Universitat de Barcelona. També ha estat director de l’Escola Andorrana d’Escaldes-Engordany. Des del 1995, ha estat diputat al Parlament de Catalunya. Actualment és Conseller de Governació i Administracions Públiques.

Hi ha més de 600.000 persones voluntàries a Catalunya i 1.700 entitats de voluntariat

La conselleria de Governació i Administracions Públiques té quatre branques clarament delimitades.
Sí, efectivament. El Departament de Governació és, en primer lloc, el departament dels ajuntaments, el que fa funcionar el país des del suport als ajuntaments i al món local. En segon lloc, fem funcionar el país impulsant la funció pública i la modernització de l’Administració. En tercer lloc, ho fem desplegant les tecnologies de la informació i la comunicació. I, finalment, impulsant els valors del civisme i del voluntariat.

En relació a aquesta darrera branca, es va impulsar el Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat. En què consisteix?
Aquest Pla és una eina molt consensuat i participativa, que ha tingut en compte, des d’un inici, les entitats i les associacions. El Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat determina els eixos, les línies estratègies, els objectius i les mesures sobre l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya. No és una declaració d’intencions perquè porta al costat la planificació pressupostària corresponent per impulsar aquestes actuacions.

Per què era necessari un pla d’aquestes característiques?
Doncs, perquè el voluntariat a Catalunya és una marca de país. El voluntariat ens fa notar que Catalunya és un país amb valor. Hi ha més de 600.000 persones voluntàries a Catalunya i 1.700 entitats dedicades exclusivament al voluntariat. Aquesta és una marca de país que havíem d’impulsar a través d’aquest Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat. Estem parlant d’una eina molt potent per vertebrar i cohesionar el país a través d’aquests valors.

Aquest Pla va permetre la creació de l’Observatori Català de Civisme. Què pretén aquest organisme?
L’Observatori Català de Civisme compta amb 40 membres entre persones especialitzades en la matèria i representants d’entitats, de col·legis professionals i altres persones vinculades amb el sector. Estem parlant d’una eina per construir un país molt més cohesionat, un país molt més cívic, un país vertebrat amb els valors del civisme. Aquesta és la raó de la creació de l’Observatori. El civisme és un dels pilars sobre els quals s’ha de fomentar el nostre país, la Catalunya del s. XXI.

El civisme és un dels pilars sobre els quals s’ha de fomentar el nostre país, la Catalunya del s. XX

Lligant l’àmbit de l’Acció ciutadana i les telecomunicacions, trobem la Xarxa de Punts TIC.
Efectivament, en el Departament de Governació també fem funcionar el país des del suport a les telecomunicacions i a la societat de la informació, per això s’està ampliant i millorant la Xarxa Òmnia, ara integrada dins la Xarxa de Punts TIC. Aquesta xarxa el que pretén és evitar la fractura digital, sobretot, en entorns socials amb dificultats o en col·ectius allunyats de les noves tecnologies.

Un dels majors reptes plantejats per la seva conselleria va ser la nova planificació territorial de Catalunya.
Sí, fins ara el Govern ha aprovat la Llei de Consells Locals. Una llei important de representació del món local a Catalunya i una llei molt municipalista que es desprèn del desplegament de l’Estatut. El Departament de Governació està compromès a tirar endavant aquesta nova organització territorial de Catalunya i ens cal la Llei de les vegueries. Catalunya necessita disposar d’una divisió territorial pròpia vinculada al catalanisme polític i que superi la visió provincial del país. La visió provincial i el catalanisme polític són conceptes antagònics. Així, de la mateixa manera que nosaltres tenim Generalitat o Mossos d’Esquadra, hem de disposar d’un model territorial propi.

La Festa reuneix prop de 30 intèrprets dalt de lescenari. Roger Coma és un dels personatges de La Festa, l’última obra del director Jordi Prat i Coll. L’espectacle està creat a partir de Party time, de Harold Pinter, el tercer acte de L’hort dels cirerers, de Txèkhov, de fragments de Shakespeare, altres de Machado, de Foix, de Buñuel.

Joan Solà i Cortassa, filòleg i lingüista, va néixer a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) el 1940. Va estudiar Magisteri a Lleida i el 1965 va obtenir el títol de Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. A la mateixa universitat, va realitzar el doctorat en Filologia Catalana el 1970 i va obtenir la càtedra de Llengua i Literatura el 1983. Posteriorment va ampliar els seus estudis en Lingüística General a les Universitats de Reading i d’Exeter a Gran Bretanya. Des del 1966 és professor de Lingüística Catalana a la Universitat de Barcelona i des del 1999 membre de l’Institut d’Estudis Catalans. És autor d’una quarantena de llibres i porta a terme una extensa tasca divulgativa als mitjans de comunicació, entre els quals destaquem la seva columna “Parlem-ne” al diari Avui.

Dues de les seves primeres impressions lingüístiques van ser amb L’Atlàntida de Verdaguer i la segona traducció de l’Odissea de Carles Riba. Per què van ser tant importants aquestes dues obres?
Aquestes dues obres em van produir un impacte molt important probablement a causa de la meva edat i de la meva situació cultural d’aquell moment. L’Atlàntida jo la vaig tenir a les mans quan tenia 14 o 15 anys. Jo era de pagès i no sabia res de res, però el professor Guallar ens en va parlar a classe, li vaig demanar l’obra i me la va deixar. Jo la vaig llegir i no vaig entendre res, però, en canvi, la musicalitat d’aquells versos i les paraules que no entenia, m’estimulaven a tornar-la a llegir. Em va produir un trasbals important.
Al cap d’uns quants anys em va passar una cosa semblant amb la segona traducció de l’Odissea de Carles Riba. Llavors ja era a Barcelona i em va produir un impacte per la mateixa raó: per la força d’aquell llenguatge. Això t’estimula per formar-te més bé.

En el discurs que va fer quan va rebre el Doctor Honoris Causa a la Universitat de Lleida, va mencionar, a més, que dos dels seus referents són Pompeu Fabra i Joan Coromines. Què en destacaria de cada un d’ells?
De Pompeu Fabra, en destacaria el fet que no veu la llengua com un assumpte folklòric i sentimental, sinó que creu que és un assumpte bàsic per al desenvolupament d’una comunitat.
De Coromines, en destacaria el fet que creu que un lingüista no pot ser bon lingüista d’una llengua romànica si no les coneix totes. Això és molt fàcil de dir, però no tant de complir. En canvi, Coromines ho va complir al peu de la lletra. Els seus diccionaris així ens ho mostren. A més, però, coneixia moltes altres llengües, europees o no europees. Coromines era un model d’intel·lectual molt ambiciós. Això és el que et queda d’ell.

Després d’haver repassat alguns dels seus referents de l’etapa de formació, trobem una altra etapa de gran aprenentatge que és la publicació de la Gramàtica del Català Contemporani.
Xavier Folch, d’Empúries, em va plantejar de fer el que acabaria sent la Gramàtica del Català Contemporani. És indiscutiblement l’obra màxima que he fet i aquella de la qual n’estic més content, no només pel resultat, sinó perquè tot dirigint-la i fent-la vaig augmentar enormement els meus coneixements, hi vaig aprendre moltíssimes coses, tant pel que fa a la ciència com pel que fa al tracte de les persones.

La culminació de tots aquests esforços és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest premi podríem dir que li va obrir les portes al Parlament. En el discurs davant els parlamentaris va dir que ells tenien la responsabilitat de fer que aquest poble no se senti subordinar a cap altre.
Sí, vaig destacar que agafessin el tema de la llengua d’una manera més seriosa, ja que fa anys que ens l’estem agafant una mica folklòricament. A més, vaig anar més enllà: no només és la llengua que no ha d’estar subordinada i que no podem acceptar de cap manera de sentir-la com a subordinada, sinó que tampoc no pot estar subordinada la persona ni el poble. Són tres coses que no es poden separar: la llengua, la persona i el poble. I la llengua no pot tenir salut si no en té l’individu i el poble.
En un article del seu darrer llibre “Parlem-ne”, titulat “Quinze anys de… subordinació”, diu que no creu que aquesta llengua se salvi.

És pessimista?
No jo no sóc pessimista, al revés, en molts articles, conferències i articles deixo clar que jo en aquest país hi crec. Aquest país és molt potent, però aquesta potència se’ns en pot anar en orris. Durant aquests anys, hem vist que la llengua castellana és la que va expandint-se d’una manera imparable. Per això puc dir que no crec que se salvi. Aquesta és una manera de dir que jo veig la realitat molt dura. Per exemple, la possessió de la llengua que tenen molts joves és molt pobra perquè també ens ha fallat l’educació i l’ensenyament del català. Tot i això, jo crec profundament en aquest país i molts joves estan esperant a prendre el relleu.

Autor: Mònica Puntí Brun
Fotos: Ivan Giménez

Marta Selva és llicenciada en Història Moderna i Contemporània per la UAB. També ha estat vinculada al món de la docència com a professora del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En l’actualitat, és presidenta de l’Institut Català de les Dones.

Actualment està al capdavant de l’Institut Català de les Dones. Quines són les tasques prioritàries que es marca aquesta institució?
L’Institut es marca elaborar cada quatre anys el que seria el full de ruta de tot el Govern de la Generalitat de Catalunya. En conseqüència, fa una proposta per impulsar la incorporació de la perspectiva de gènere a tot el fer de les polítiques públiques. Aquesta proposta és concensuada amb el conjunt del Govern i, per això, és imprescindible la cooperació interdepartamental i, a la vegada, la cooperació interinstitucional. Es tracta d’anar a buscar els espais de trobada per tal de poder assolir el màxim comú múltiple i no el mínim comú denominador de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Des de l’Institut també subministrem instruments i coneixements específics de la perspectiva de gènere i mantenim un treball directe amb el teixit associatiu a través del Consell Nacional de Dones de Catalunya.

El dia 25 de novembre és el Dia Internacional contra la violència envers les dones. Encara ens cal un dia com aquest?
Rotundament sí. Hi ha molts femicidis al món. La violència masclista és una forma de femicidi i hem de ser capaces i capaços, com a societat, de reconèixer que encara és imprescindible seguir lluitant. Cal neutralitzar i desarticular tot el que justifica la discriminació i la desigualtat de les dones perquè és la base sobre la qual es construeix la tolerància envers la violència masclista. Hem de treballar per la seva desaparició, però això requereix visualitzar la seva existència.

Des de fa aproximadament un any ja es compta amb la Llei per eradicar la violència masclista que posa l’èmfasi en la prevenció, la detecció, l’atenció i la recuperació.
Sí, efectivament. Per una banda, és fonamental aprofundir en l’àmbit de la sensibilització. No hem acabat amb la violència masclista, per tant, hem de reconèixer que existeix, de quines maneres es manifesta i en quins àmbits. Generem posicionaments socials explícits, rotunds i majoritaris contra la violència masclista. Com a país, avancem en la consciència i interiorització que les dones tenen dret a viure sense la violència masclista. Per altra banda, cal anar articulant tots els mecanismes per a l’atenció de les dones en situació de violència masclista. S’ha de garantir la seva recuperació i la reparació del dany.

La violència de gènere és el problema més greu d’aquest i de tots els temps. És possible trobar camins per la seva eradicació?
Les solucions i els instruments per l’eradicació són diversos. L’estratègia del Govern és treballar des de la sensibilització i contribuir, a través de protocols, a la detecció precoç. Cal incrementar la presència pública d’aquests serveis que poden ajudar a fer una detecció precoç i evitar que la violència masclista esclati. També cal generar recursos i serveis perquè les dones puguin sentir-se acompanyades i establir centres d’atenció especialitzada per treballar en la recuperació i reparació del dany. Aquestes són les estratègies del Govern.

Què és el que encara ens queda pendent de l’agenda de les dones?
Segons el meu criteri, queda encara gestionar la corresponsabilitat de dones i homes. Hi ha d’haver un nou contracte social, un nou pacte, en el qual s’està treballant des de molts àmbits per assolir-ho. S’ha de treballar per eliminar la discriminació i la desigualtat de dones i homes. Això és encara el gran repte i, per tant, hem de trencar aquest sostre de vidre que tenim. Sóc tremendament optimista i penso que és qüestió de 10 anys com a màxim.

Santiago A. Zannou (Madrid 1978) és un director de cinema espanyol. Fill de pare africà i de mare aragonesa, va néixer al barri madrileny de Carabanchel. Va estudiar al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Barcelona. Ha dirigit els curtmetratges Cara Sucia (2004), Mercancías (2005) i Mujeres de Ciudad Juárez (2006), entre d’altres. El seu primer llargmetratge ha estat El truco del manco (2008), pel qual ha rebut el Premi Goya a la Millor Direcció Novell. La pel·lícula està protagonitzada per Cuajo (Juan Manuel Montilla, El Langui), un raper amb una paràlisi cerebral que li dificulta la mobilitat. Cuajo té un somni: muntar un estudi de gravació. Per fer-ho, comptarà amb la col·laboració del seu amic Adolfo (Ovono Candela), un mulato de 30 anys que malviu amb el seu pare alcohòlic. La història es desenvolupa en un entorn hostil i difícil.

Amb la pel·lícula El truco del manco vas guanyar un Goya com a director novell. Esperaves rebre aquest reconeixement?
No, no m’ho esperava. No seria just dir que sí, perquè penso que tots els directors novells ens mereixeríem un Goya pel sol fet de posar-nos darrera una càmera i tenir la responsabilitat de fer una primera pel·lícula. Guanyar un Goya, el podríem haver guanyat els quatre que estàvem nominats com a directors novells. Per a mi, estar nominat ja va ser una satisfacció molt gran perquè som molts els directors novells que estem a la terna.

Per a mi, el més important de tot és que no podem passar per aquesta vida sense posar el nostre granet de sorra

Darrera la pel·lícula hi ha un treball molt dur.
Sí, darrera la pel·lícula hi ha cinc anys de treball dur. També una aposta molt forta per treballar amb actors que no tenen experiència i que l’actor protagonista sigui una persona amb una discapacitat física. Quan algú fa una aposta forta, el que sempre espera és guanyar. No ho apostes tot per perdre.

El teu origen humil podríem dir que t’ha portat a fer un cinema més social?
Sí, indubtablement. No m’importa reconèixer que durant molt temps em feia vergonya i ho passava malament: els teus amics tenien vídeo abans que tu, les teves botes de futbol estaven trencades… Al principi, et dol moltíssim, però després vas madurant i saps que aquesta és una oportunitat que t’ha donat la vida per comprendre què val una pesseta i tenir els peus a terra. Partint d’aquí, era molt difícil que fes un altre tipus de cinema. Em costa no estar en contacte directa amb el que jo sóc i d’on he vingut. El cinema que vull fer té molt a veure amb els meus orígens: m’agrada l’immigrant, el gitano, el mercadillo… Aquesta gent té molt dolor intern i molta veritat. Jo hi veig molta humanitat.

Aviat estrenareu la pel·lícula documental sobre 100 anys de futbol a Espanya.
Sí, la pel·lícula està feta, ja l’he vist i n’estic satisfet. Ara només falta que la vegi el públic i que li agradi. A partir del 12 de novembre, veurem el veredicte de l’espectador. Ha estat un encàrrec de la Federació Espanyola de Futbol que m’ha servit per aprofundir en la meva professionalització.

Un immigrant decideix sacrificar la seva vida per a donar-la a un altre. Em sembla un acte molt valent

Un dels treballs que tens pendents d’iniciar és un documental sobre el teu pare que va emigrar de Benín.
Sí, he tingut la sort que el Ministeri ha confiat en el meu treball i les meves idees, i m’ha donat una subvenció per a què pugui fer un documental amb el meu pare, un immigrant que fa 40 anys que no ha tornat a la seva terra. Ara que arriba als 70 anys, s’haurà d’enfrontar a la reflexió de si ha merescut la pena emigrar. Un immigrant decideix sacrificar la seva vida per a donar-la a un altre, ja sigui a la família que ja té o a la que vindrà. Em sembla un acte molt valent. A mi em sembla un heroi, no dels de capa i espasa, sinó dels de carn i ossos. I com ell, molts immigrants.

I també tens pendent d’iniciar el teu segon llargmetratge. Què ens pots avançar?
Al febrer, començaré el meu segon llargmetratge de ficció que es dirà Singer Lin. Torno als mateixos ambients, però vull fer una pel•lícula femenina. Parlarà d’una dona de 50 anys, prostituta, que veu com la seva eina de treball deixa de ser interessant. Em sembla molt injust que una dona que arriba als 45-50 anys sembli que ja no serveixi. A mi, m’agrada també veure la bellesa en un cos madur. No fixar-nos només en la imatge, sinó en allò que tenim dins.

A més d’estar preparant el segon llargmetratge, el documental del teu pare i haver fet el documental dels 100 anys de futbol, també col·labores amb el concurs de Mans Unides “El teu punt de vista pot canviar el món”.
Sí, formaré part del jurat del concurs. Per a mi, el més important de tot és que no podem passar per aquesta vida sense posar el nostre granet de sorra. No has de ser un gran director, sinó tenir ganes d’explicar alguna cosa. Saber que les persones som molt més importants per al món del que ens sembla. És important fer el nostre crit. El crit d’un no se sent, però el crit de molts i molts, estic segur que pot fer moure la terra. S’ha de convidar a la gent que faci coses. Molts granets de sorra fan un mur.

Ens trobem al Teatre Romea amb Marc Martínez, actor i director de teatre, on actualment està interpretant l’obra Urtain, en substitució de Raul Arévalo. Comencem l’entrevista amb la seva fitxa on ja se’ns donen algunes pistes de la seva personalitat i el seu teatre.

Nom complet: Marc Martínez Rodríguez
Lloc i data de naixement: El Raval (Barcelona), gener del 1966
Un grup de música: Bua… Amb el que em costa triar les coses quan vaig a comprar al super… Quan em demanen quin grup de música… Sóc incapaç. Impossible. M’agrada molt la música… No m’atreveixo a dir-ne un perquè són tants… Em costa molt decidir-me. Amb el cinema, la música…
L’últim llibre que estàs llegint: Un llibre que no acabaré mai és Millenium, he preferit mirar directament la peli. No m’agrada gaire la ficció, sóc potser més un lector d’assaig, de llibres divulgatius o sobre teatre, poesia, ciència, filosofia, etc. Ara mateix me n’estic llegint un sobre el nebot de Theckov i un altre sobre la vida de Leonard Cohen.
Plat que cuines millor: Ei, que jo cuino molt bé, eh (riu). Sóc un cuiner amb futur, que diu el meu fill. Faig un sushi i una paella que déu n’hi do.
Una mania: Moltes manies… Amb l’edat tens més manies. Una de molt divertida: jo mai em llevo a les hores en punt, o sigui, a les 08.00, quina por… sinó a una hora acabada amb 9, com ara a les 7.49… O a les 11.09… Quina tranquil·litat. Manies.
Una qualitat: La tenacitat.

Actualment et podem veure al Teatre Romea amb l’obra Urtain. Què explica aquesta obra?
L’ascens i la caiguda del boxejador Urtain en un país assolat, en ruïnes, poc abans de la mort d’en Franco, en què s’aprofita aquest personatge per representar l’Espanya del que en diríem “los cojones”, com es diu en la mateixa obra. La història real comença a finals dels 60 amb la seva primera aparició als rings, ell aixecava pedres de 200 quilos al País Basc, i acaba a principis dels 90, quatre dies abans de les Olímpiades de Barcelona, amb el seu suïcidi.

Què ofereix l’obra a l’espectador?
D’entrada, una interpretació extraordinària de Roberto Álamo, que dóna vida a Urtain, mai més ben dit, i després una de les històries més ben explicades que hi vist en molt de temps. El treball del Roberto és brutal. La seva capacitat de transformació s’ha vist poques vegades damunt un escenari en aquest país: és un dels millors treballs que he vist darrerament. D’altra banda, veus que l’obra funciona a la perfecció quan al final de cada representació el públic s’està dret aplaudint. La primera vegada que vaig veure l’obra per fer la substitució em va recordar als joglars dels 80-90… I l’altre dia, un amic, em deia que hi trobava elements tragicòmics com el gran teatre de Valle-Inclán. Imagina’t!

A més d’interpretar, també has dirigit diverses obres. Què t’agrada més, dirigir o interpretar?
Em decanto cada vegada més cap a la direcció. Em motiva d’una manera especial estar al davant d’un projecte i prendre decisions, sobretot les artístiques. I disfruto molt del procés creatiu. M’ho passo realment bé fent el paper de director!

Al 2001, crees pla.tea social, una plataforma de teatre social. Amb aquesta plataforma has dirigit diverses obres de teatre social. És aquest tipus de teatre el que t’interessa?
Sí, m’interessa i em preocupa el que és social, però això no vol dir que com a creador estigui pendent única i exclusivament del que està passant a la societat. Com deia Wim Wenders “tant lejos, tant cerca”. Crec que des de la pla.tea comencem amb la mirada a la societat per acabar connectant amb l’individu. A Súper-Rawal em preocupava el que estava passant al meu barri, a Le Mani Forti la història dos adolescents que van matar a la seva família i a Stökolm, les relacions de parella, d’amor i d’ira. Són temes que ens interessen perquè si la mirada està ben posada t’hi acabes veient a tu, reflectit.

Quins projectes futurs tens?
Possiblement reprendrem les funcions d’Stökolm a partir del juny. A més, m’han proposat dirigir una obra sobre la màfia, que parla de la camorra italiana. També és social. És una història molt dura, però molt bonica.
Text: Mònica Puntí Brun

La ciutat de Salta (Argentina) acollirà del 9 al 13 de desembre de 2009 la final del City Chase, una competició internacional on diversos equips han de superar una sèrie de proves per tota una ciutat, amb transport públic o a peu. En aquesta aventura urbana es necessiten, entre d’altres, tota mena d’habilitats físiques, intel·ligència, decisió, organització i orientació. Enguany, dos maresmencs, l’equip ‘Més i Més’, format per l’Àlex García i Felipe Santarén, seran per mèrits propis els representants d’Espanya a la trobada final de Salta.

Quan algú us ho pregunta, com li expliqueu què és el City Chase?
És força difícil d’explicar. És com un raid d’aventura però urbà. És com una gimcana per tota la ciutat. Et donen un full amb 15 pistes de 15 llocs de la ciutat. Has de resoldre les pistes, triar 10 llocs, anar-hi, fer la prova i anar a la següent. Només et pots desplaçar en bus, metro i lògicament… a peu!

Com vàreu descobrir aquesta disciplina urbana?
Felip: vaig veure el programa al National Geographic i vaig pensar que podia ser molt divertit! Vaig pensar en l’Àlex com a company ideal de bogeria i vam anar a Madrid! Després van venir Barcelona i Dublín.

Com va ser la vostra experiència en aquestes ciutats?
Sempre ha estat molt divertit. Les tres han estat especials per alguna cosa: Madrid perquè va ser la primera, Barcelona perquè vam guanyar i Dublín perquè ens vam sentir molt còmodes tota la cursa, vam “fluir” que es diu, i a sobre ens vàrem guanyar el dret a anar a Argentina!

I per què vàreu anar a Dublín?
Hi vàrem anar com a campions de Barcelona. Cada país només pot enviar un equip a la final Mundial i aquest any hi havia l’equip guanyador de Barcelona i el de Madrid. Qui quedés per davant a Dublín, Madrid o Barcelona, seria l’equip que anirà a Salta, Argentina.

Us ha costat molt guanyar-vos el lloc a la final?
La veritat és que sí. Guanyar a Barcelona no va ser fàcil, vam córrer mooolt! Tant que a l’Àlex li van fer mal les cames dos dies! Guanyar a Dublín va ser fruit del treball previ, fet a Catalunya, de l’ajuda dels altres Chasers i, com sempre, de la sort…

Fins ara, quins han estat els Chasepoints (els noms que tenen les proves) més divertits? i els més difícils?
El més espectacular: a Dublín, ens van posar individualment dins d’una espècie de pilota de platja, la van inflar, la van tancar hermèticament i ens van tirar a l’aigua. Havíem de recórrer uns metres i la veritat és que no era pas fàcil! El que ha fet més por: a Barcelona, ens feien saltar d’una alçada d’uns dos o tres pisos per caure sobre un matalàs d’especialista. El més difícil: a Madrid, 9:30 del matí, tots els habitants dormint i la prova era posar 9 persones dins d’un Seat Ibiza… La gent no estava per tonteries a aquella hora i eren difícils de convèncer! El més divertit… TOT EN GENERAL!

Com equip, quins són els vostres veritables punts forts? i els no tant forts?
En Dani, el nostre fisio, diu que som com el ‘Yin’ i el ‘Yang’, que ens complementem! Els punts dèbils d’un són els forts de l’altre. No tenim res d’especial… som “common people” que fem tot el que podem.

En què consisteix la vostra preparació física? També, treballeu l’aspecte mental?
La preparació física va destinada a ser millors corredors i una mica més complerts en quant a tot el que no són cames. Tenim l’ajuda d’un entrenador. L’aspecte mental el treballarem quan quedin menys setmanes. Estudi de la ciutat, millor coneixença d’un mateix i del company, etc.

Pot angoixar la lluita contra el cronòmetre?
Moooolt! La nit abans de la CityChase a Dublín vam dormir poc i malament. Intentes dir-te que vas a passar-ho bé, que estar a Dublín gratis ja és un premi… però és inevitable.

Per si fos poc, vàreu participar en el Challenge del passat 4 d’octubre al Maresme. Com va anar l’experiència i la posterior recuperació?
F.: Vaig fer “només” la marató perquè estava a un dels equips de Calella. Va ser realment maco poder córrer amb gent que la feia sencera i, a sobre, fer-ho a casa, envoltat dels que t’estimes i dels teus veïns del poble.

També participeu en carreres d’orientació. Què són exactament?
Són curses normalment a la muntanya en les que has de passar per una sèrie de punts només amb l’ajuda d’un mapa i una brúixola. Està molt bé perquè tothom ho pot fer, no importa edat, nivell físic o experiència! Hi ha nivells per tots!

Per cert, heu creat un bloc molt divertit on expliqueu la vostra preparació de camí a la final. Com evoluciona aquesta iniciativa online?
Va molt bé! Ja portem més de 700 visites en poc més de dues setmanes! Intentem tenir informats als que ens segueixen del que anem fent i com ens preparem. Quan acabem aquesta aventura ens farà molta gràcia llegir-ho!

El canal internacional National Geographic fa un seguiment del City Chase per emetre un programa posterior. A vosaltres ja us han entrevistat. Què els vàreu explicar?
Entre un anglès macarrònic i un castellà amb dificultats per part d’algú… vam explicar una mica qui érem, com som, les nostres aficions, que esperàvem de la final, etc. Va ser molt graciós perquè havíem de parlar com si ja estiguéssim classificats per la final i encara ens faltava participar a Dublín.

Coneixeu als vostres rivals a la final? Quins són els més destacats?
Coneixem els equips d’Anglaterra, Irlanda i mig de Portugal. Es va crear un bon ambient enmig de les Guinness dublineses. Ara tirarem de tòpics de futbol… tots són uns grans rivals. Ja no hi ha rivals petits però no els hi tenim por… en tot cas respecte! Jeje! Bromes a part, l’equip de Singapur va guanyar l’any passat i sembla que és favorit per aquest any.

De moment ja heu guanyat el bitllet a Salta (Argentina). Aprofitareu també per fer una mica de turisme?
Arribarem a Buenos Aires el dia 5 de desembre i no ens deixen arribar a Salta abans del 8. Així que abans de la competició només tindrem dos o tres dies per visitar alguna cosa. La nostra fotògrafa oficial, Laia, ens ha aconsellat uns quants llocs per veure. Tant bon punt s’acabi la final, hem de tornar a Calella perquè s’ha de treballar.

Si us proclameu campions guanyareu una volta al món. Us fa una ‘especial’ il·lusió aquest gran viatge?
Sí, molta! Però som conscients que és molt difícil guanyar.

En cas de no quedar primers, què creieu que us quedarà de tota l’experiència?
La il·lusió! Ens està fent molta il·lusió tota la preparació prèvia i veure com la nostra gent ens recolza. Moltes gràcies a tothom!

Per acabar, després del City Chase, quins són els vostres propers projectes com equip i individualment?
F.: Córrer i gaudir dels paisatges. Voldria fer l’Ultra Trail del Montblanc.
À.: Ser feliç!
Més i més: Amb en Jordi Rojas tenim molts projectes i bogeries al cap… però encara estan massa verds.

“A una velocitat més gran que la d’una bala, 6 tripulants, a 150 quilòmetres verticals de la terra, doblant la zona restringida per als astronautes. – i, tot això, escoltant els motors de la nau a tant sols… 3 metres! -” No, no es tracta d’una pel·lícula de ciència ficció. Són les paraules de Xavier Gabriel tractant de fer-nos entendre la immensa aventura que emprendrà amb cinc companys de tripulació. I és que l’esperit emprenedor del propietari de la Bruixa d’Or de Sort no té límits. A finals d’aquest any, Xavier Gabriel emprendrà l’aventura més atrevida de totes les que ha fet fins ara, ser el nostre primer turista espacial.

Pregunta: Com li va sorgir el desig de viatjar a l’espai?
Xavier Gabriel: El desig ve d’un esperit que ja em va portar a ser pioner en la que va ser la primera i més important empresa d’esports d’aventura d’Europa. D’allí vaig passar a fer series a l’Amazones i spots per a la televisió. Com a conseqüència d’això vaig escriure que volia intentar ser el primer en anar a l’espai. Ara, com a soci fundador de Virgin, tot està més a prop i dins d’uns mesos serà realitat.

P.: En què consistirà exactament el seu viatge espacial?
X.G.: En viure una experiència de quasi tres hores rebent impactes únics, veure la terra amb unes perspectives úniques a 150 km verticals, i amb objectius típics d’una persona inquieta, transgressora, atrevida, emprenedora, amant del risc controlat i per aconseguir un repte més amb moltes repercussions positives.

P.: Com són els preparatius previs al viatge?
X.G.: Els preparatius van d’acord amb la pròpia responsabilitat per passar un viatge agradable o patint! En el meu cas, estic preparant-me físicament des de fa dos anys amb alimentació, perdent pes, i haver deixat el tabac fa 18 mesos, sense ganes. Mentalment cal tenir les coses importants al seu lloc; això és difícil però almenys cal intentar-ho.

P.: Es pot definir la sensació de la ingravidesa?
X.G.: Es pot definir i sospesar. Sembla o és exactament igual al somni que tots hem tingut algun cop: estar volant o baixar escales de deu en deu o coses impossibles que fas flotant, amb facilitat, que et sens a gust, alliberat de pes, i desconnectat totalment passant a volar dins d’un entorn màgic.

P.: Quins seran els altres membres de la tripulació que viatjaran amb vostè?
X.G.: Per saber quins seran els meus cinc companys de vol es farà un sorteig, malgrat que un empresari dels Estats Units ha sol·licitat poder viatjar en el meu vol gràcies a les amistats fetes durant les diferents trobades amb els fundadors.

P.: Com és personalment en Richard Branson, propietari de la promotora dels viatges a l’espai, Virgin Galactic?
X.G.: Richard Branson és alguna cosa més que una persona emprenedora. És una potència mundial que no sols ho ha sabut aconseguir sinó que, a més, ho ha sabut pair. Branson és senzill, molt intel·ligent, clar, valent, decidit, li agrada fer les coses si tenen complicació doncs en cas contrari les troba avorrides. És únic i per això està on està.

“El fet d’anar a l’espai em donarà forca per defensar el planeta en que vivim”

P.: Creu que en un futur el turisme espacial acabarà sent una oferta turística més?
X.G.: El futur ho dirà, però la meva opinió és que sempre hi haurà novetats però mai serà una oferta turística i menys massiva per moltes raons que per evidència no cal exposar. Malgrat això, a nivell mundial seran milers les persones que acabaran visitant l’espai. En cas contrari Branson no aspiraria a poder ajudar amb aquestes iniciatives contra l’escalfament de la terra que ens afecta a tots.

P.: Tenim entès que encara està recopilant desitjos ciutadans per dur-los amb vostè a l’espai. Com els hi poden fer arribar les persones interessades?
X.G.: Amb una cosa tan fàcil com un mail que de manera confidencial es reservarà i que, en el seu moment, arribarà a l’espai i, per què no…, a prop dels estels es farà realitat. Fins ara, hem rebut més de vuitanta mil desitjos i ens arribaran molts més.

P.: Que més s’endurà amb vostè a l’espai?
X.G.: Portaré sols un canti ple d’aquests desitjos que a més representarà l’aigua a l’espai des de la península ibèrica.

P.: I què li diu la seva família sobre el seu viatge?
X.G.: La meva família es composa de molta gent. Tots ells, amics, dona i fill, ho han acceptat amb il·lusió malgrat que els primers moments van ser difícils. Però, ara, tots volen veure feta la realitat del primer català a l’espai.

P.: Quan miri cap a baix i vegi la terra, blava i petita, amb les estrelles més a prop, què creu que pensarà?
X.G.: Pensaré per què els polítics no utilitzen part dels nostres impostos en visitar l’espai, mirant lo bonica que és la terra. Perquè ells, com a responsables directes, haurien d’evitar la seva destrucció. Ja és una realitat que va minvant la terra i és clar… de tan a prop, la majoria d’ells no ho veuen.

P.: De totes maneres, vostè ja ha viscut experiències molt fortes com deia abans a l’Amazones. Potser, l’experiència espacial està més controlada que altres experiències terrestres que ja ha viscut?
X.G.: Qualsevol experiència viscuda a la terra és més arriscada que a l’espai. L’exemple el podem veure cada dia… passar per un pas zebra , viatjar amb cotxe, etc., és més arriscat que volar.

P.: Vostè està convidat per moltes universitats i institucions per a fer conferències. Fins i tot, no pot acceptar totes les ofertes per falta de temps. Què explica bàsicament a les seves xerrades?
X.G.: Per sort m’agrada improvisar ja que soc incapaç de seguir un guió. Explico, d’acord amb el públic de la zona, país, edats, etc., com viure empresarialment parlant amb optimisme, fins i tot ara que es desmorona tot amb una facilitat absoluta però, per a mi, irracionalment. Una crisi és el començament de molts èxits, de veure les coses clares, d’aprofitar els preus de mercat per invertir i situar-se al públic que ens esperarà per ara o per més endavant.

P.: Com evoluciona el projecte de la seva futura companyia d’avions per al 2010 amb el nom de Numbair?
X.G.: Numbair necessitarà, com qualsevol companyia o inversió, una adaptació que li marquin els clients i el mercat. No sempre és bo seguir la il·lusió de l’empresari perquè per encertat que estigui qui mana és, com ho ha de ser, el client. El públic és sempre el més intel·ligent de qualsevol èxit empresarial.

P.: Fa uns anys, va crear una Fundació per als nens amb Síndrome de Down. Està satisfet amb el projecte?
X.G.: Potser és l’únic projecte de dotzenes portats a cap del que em sento orgullós, satisfet i amb ganes de disfrutar fins als 100 anys!!! Down i nens amb malalties terminals o inusuals és amb qui aprenc a diari. Això sí que és fer un màster!

P.: Què creu que li aportarà l’experiència espacial a nivell personal?
X.G.: A nivell personal qualsevol experiència et dóna orgull i satisfacció, però en el cas de la fundació et dona humilitat, senzillesa i ganes de fer per poder donar més. El fet d’anar a l’espai em donarà forca per defensar el planeta en que vivim.

P: Per després del viatge espacial, està preparant algun nou repte?
X.G.: Un submarí és un bon destí. Després de viatjar a les illes amb vela, motor, jets privats, aviació o catamarà, sols ens queda lo millor: un submarí per gaudir del mar, de la seva tranquil·litat i bellesa. T’imagines viatjar-hi amb uns finestrals frontals de varis m2 il·luminats per potents focus? Serà la propera aventura!

P.: I després del viatge, La Bruixa d’Or ja haurà anat a l’espai i preparada per tornar a donar premis terrenals.
X.G.: Els premis terrenals es poden donar també amb il·lusió i un somriure diari, és com donar-los amb fracció inclosa.

P.: Moltes gràcies, Xavier Gabriel. Li desitgem tota la Sort, i mai millor dit!
X.G.: Gràcies a vosaltres, la sort no me la desitgis a mi. Jo ja la tinc de poder contestar entrevistes com aquesta i que poden servir també per donar bona sort o almenys il·lusió positiva per als demés.

Per Ramon Texidó / ACPG