David Selvas dirigeix l’obra La gavina, de Txèkhov amb adaptació de Martin Crimp, en el marc del Festival Grec. Compte amb un repartiment de luxe de deu intèrprets: Rosa Renom, Biel Duran, Manel Sans, Alba Sanmartí, Norbert Ibero, Tilda Espluga, María Rodríguez, Josep Julien, Andreu Benito i Jacob Torres. Aquest és el tercer espectacle que dirigeix, abans ho havia fet amb True West (Temporada Alta 2007) i Pasolini: who is p? (Espai Lliure, 2005). La producció de l’obra és del Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) on ja es va estrenar. Actualment a David Selvas el podem veure a la sèrie de TV3 “La Riera” on interpreta l’Ernest Guitart.

Com et vas plantejar la direcció de l’obra de “La Gavina” d’Anton Txèkhov i adaptada per Martin Crimp?
La idea inicial, a part del text, va ser enfrontar nous llenguatges amb teatre clàssic. Ja havia llegit el text l’adaptació de Martin Crimp i em va emocionar. Com dic, però, la porta d’entrada en el text va ser nous llenguatges versus teatre antic o clàssic. Volia agafar aquests dos móns i intentar no representar-los, sinó involucrar-nos-hi. Nosaltres volem defensar l’obra, no intentar representar el que nosaltres creiem que és el teatre contemporani. Volíem fer-ho amb compromís.

Heu volgut modernitzar l’obra, amb quins elements ho heu fet?
Els comportaments ja estan molt modernitzats amb la versió de Martin Crimp, però el que hem fet és acabar-la de fer contemporània a través dels actors i posar-los en boca amb cada una de les personalitats dels actors que interpreten els personatges. Hem estat bastant respectuosos amb el text de Martin Crimp.

Per a modernitzar l’obra, has jugat amb l’escenografia, així podem veure projeccions audiovisuals i playbacks.
No ha sigut per a modernitzar-la; la veritat és que el vídeo està molt justificat perquè l’espectacle que fa el Konstantine (Biel Duran) dins l’obra hi entra el vídeo i utilitza llenguatges de tecnologia per fer la seva creació. I el fet que hi hagi música… Txèchov deia que “La Gavina” la va començar escrivint volent escriure una comèdia i li va sortir un drama. Això no vol dir que ell la revisés, sinó que va començar sent una comèdia i acaba sent un drama. La música aconsegueix fer crèixer al personatge d’Arkadina (Rosa Renom) que tot i que diu que s’avorreix, és una manera d’estirar i ensenyar-la en el seu esplendor. És ser el centre d’atenció i la dinamitzadora.

És una història pessimista?
És pessimista en el sentit que a la vida tot s’acaba. Dins d’aquesta història tots els personatges lluiten per aconseguir el que volen. Mentre hi ha lluita, hi ha vida. Veus uns personatges a carn viva que lluiten per aconseguir el que volen. Un dels personatges, per exemple, està a punt de morir-se, però segueix dient que té ganes de follar. Això està molt bé.

Com vas triar els actors que volies que sortissin en aquesta obra?
Molt intuïtivament. Pràcticament els coneixia a tots i amb alguns hi havia treballat abans. És gent que m’agrada molt el que fan. Tenia ganes de veure a actors en registres diferents del que estan acostumats. Per exemple, la Rosa (Renom) difícilment un director li donarà un personatge de diva del teatre.

Heu fet un treball d’equip bastant important.
Sí, en aquest espectacle hi ha hagut aportacions de tothom a nivell de música, d’il·luminació, etc. Si hagués de valorar el que tenia pensat fer i el que ha acabat sent, la meva aportació només equivaldria a un vint per cent. Hi ha una part molt important que ha sortit entre tots. Això no es crea d’un dia per l’altre, sinó que es va creant una confiança que permet fer aquest treball.

Ets sents més còmode dirigint o interpretant?
Ara, dirigint. Interpretant ara mateix estic encantat amb el personatge de “La Riera”, m’ho passo teta. En aquest moment dirigint perquè serà durant uns mesos i és totalment passional.

Quina valoració ens fas d’aquests mesos de La Riera?
Bona. És un intent de fer un producte que ja es feia amb una gran qualitat. L’audiència és aplastant perquè estem fent shares de 18 i 21. El personatge que faig m’encanta i m’ho passo molt bé.

Quins projectes professionals de futur tens?
Bé, després d’aquesta obra, farem un altre Txèkhov on estaré com a actor sota la direcció del Julio (Manrique) i a continuar amb el personatge de l’Ernest a “La Riera”.

L’OBRA

Del 25 de juny al 11 de juliol de 2010 al Teatre Villarroel
Un llac. Un jove artista, Kostia, prepara un espectacle transgressor per aconseguir l’aprovació de la seva mare, Arkadina. Ella, una reconeguda actriu, prefereix distreure’s amb el seu amant, Trigorin, un escriptor de best sellers que, a la vegada, flirteja amb la promesa de Kostia. La jove en qüestió, la Nina, està decidint què fer amb la seva vida; no sap si apostar pel seu somni, arribar a ser una actriu, o complaure als seus pares. La Masha, ella sí, està enamorada del Kostia. El professor, està enamorat de la Masha. La Polina està enamorada del doctor, però el doctor està enamorat d’ell mateix…

Texts: Mònica Puntí Brun. Fotos: TV3

Amb Sergi López ens trobem a l’aeroport per a fer l’entrevista, va cap a Brussel·les al rodatge d’una pel·lícula. Té una agenda apretada perquè quan torni, continuarà amb l’obra de teatre Non Solum. L’obra concebuda amb català ja ha estat traduïda i representada amb francès i properament ja s’estrenarà en castellà. El podrem tornar a veure a Barcelona del 20 de maig al 20 de juny al Teatre Poliorama.

Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) és un actor que ha desenvolupat la major part de la seva carrera a França. És conegut per pel·lícules com Harry, Un amigo que os quiere (1999), El Laberinto del Fauno (2006) o el Mapa de los sonidos de Tokio (2009), encara que té una llarga filmografia al seu darrere. En el darrer any ha estrenat les pel·lícules Partir i Ricky. És més conegut per ser actor de cinema, però amb Non Solum recupera els seus orígens teatrals.

Al principi de Non Solum deies que enyoraves el teatre. Ara encara l’enyores després de tant escenari?
Ara no l’enyoro perquè el disfruto, però ni molt menys estic cansat. El teatre té alguna cosa molt forta per un actor. En cinema, estàs allà una mica sol, diuen acció i tothom calla. En canvi, el teatre tens el públic allà, t’ajuda, els sents respirar, riure… És molt xulo! La primera vegada que vaig sentir parlar d’això va ser quan estava a França i el mestre Jacques Lecqoc em va dir “el plaer d’actuar”. Primer em va semblar una idea una mica marciana, però amb el temps m’hi vaig reconeixent. El fet de gaudir actuant, més enllà que sigui una comèdia o una tragèdia, és un motor enorme.

Amb el teatre de creació és on et sents més identificat o et veus fent altres tipus de teatre, potser més clàssic?
Sí, sí m’hi sento més identificat. Pràcticament tot el que he fet ha sigut de creació. A vegades, quan veig obres de teatre més clàssiques i de text, em ve de gust, també m’agradaria, però la veritat és que la creació és tant rica, tant brutal… Va molt més enllà de fer d’actor, és també fer d’autor.

Quan estàveu escrivint aquesta obra amb en Jorge Picó, pensaveu que tindria tant èxit?
No, no. Justament l’obra és una mica marciana, una mica rara. Estem orgullosos de poder dir que és una obra poc convencional i que surt dels estereotips, però al mateix temps era un risc estrenar-la. Les primeres funcions que vam fer abans de portar-la al Teatre Nacional rarament estaven plenes. En canvi, va ser portar l’obra al TNC i va còrrer la veu. Es va començar a parlar de l’obra, del fet que no hi havia entrades, després va ser quan em vaig quedar afònic, van susprendre funcions… En la represa va ser quan vam començar a omplir. Estem contents perquè tenim la impressió que l’obra ha depassat l’intèrpret. La gent es queda amb l’obra.

Teniu altres projectes amb Jorge Picó?
Sí, bé sobretot tenim idees. Ell ara mateix està dirigint el Teatre Principal de Vilanova, també dirigeix la companyia La Baldufa, està escrivint, actuant i fa un munt de coses a l’hora. I jo igual, ara aquí i ara allà: Brussel·les, Vitoria, Tarragona i… Tahití (riu). Tenim moltes idees i volem escriure alguna altra cosa, però encara no ens hi hem posat. A mi ell m’inspira i jo sé que l’inspiro. Hi ha un munt d’idees que van avançant.

L’any 2008 va ser l’any dels rodatges, en vas fer sis, el 2009 ha estat el de les estrenes. I el 2010, com el preveus?
Aquest any hi ha, sobretot, Non Solum. L’havia fet en català i en francès, ara també l’estreno en castellà. Hi ha un parell de pel·lícules que estic rodant, però hi tinc un paper petit. Ja veurem com continuarà. La veritat és que no sé massa bé què passarà aquest any.

L’última pel·lícula que has estrenat a Espanya ha estat Ricky. Una pel·lícula que sorprèn bastant ja que és un nen que té ales.
Sí, sí, cada cop busco fer pel·lícules que em sorprenguin, que em commoguin i que em diguin alguna cosa. Quan vaig llegir el guió de Ricky vaig pensar això o és una “gilipollada” absoluta o té algun sentit. De fet, ja coneixia al director, el François Ozon, i ell sempre explica històries que no són el que semblen. Semblen històries simples, però llavors tenen alguna cosa amagada. Ricky és un nen que té ales, sembla molt simple, però llavors és un drama que et planteja molt més. Què fas amb un nen que té ales?

En cinema, l’any passat va ser un any d’estrenes. A més de Ricky també es va estrenar Mapa de los sonidos de Tokio, Petit Indi…
Sí, també vam estrenar Partir de Catherine Corsini a Espanya, però encara hi ha un parell que no s’han estrenat a aquí. Una és una pel·lícula belga, La Régate, i l’altre una de francesa, Les derniers jours du monde.

Si ara haguéssis de fer valoració de totes les pel·lícules que has fet amb quina et quedaries?
No, no podria. N’hi ha moltes amb les que em quedaria. No m’atreveixo, n’hi ha moltes que tenen sentit per a mi. Estic content amb les pel·lícules que he fet.

Western va ser la primera en què vaig prendre consciència que estava fent cinema. Aquesta va significar el pas de fer pel·lícules a ser actor de cinema. D’altres van ser més significatives des del punt de vista mediàtic. Com ara Harry, amb la qual em van donar un Premi Cèsar a Millor Actor Europeu, i que a França va ser una pel·lícula molt reconeguda i molt vista. Encara ara quan la passen per la televisió, molta gent la mira. També El Laberinto del Fauno va obtenir molt reconeixement a Espanya i a Estats Units. Tot i això, no em puc quedar amb una, és molt difícil.

Textos: Mònica Puntí Brun
Foto: Ferran Mateo/David Ruano/TNC

Joves d’empresa són, tal com ells es defineixen, un grup d’empresaris reunits en una xarxa que els permet créixer en els seus negocis. Són dinàmics, emprenedors i innovadors, aquesta és la clau de l’èxit que, agrupada en aquesta associació els garanteix suport mutu i el confort de tenir amb qui compartir l’experiència de ser jove i empresari. Aquest any han celebrat la segona edició del Low Cost Networking a l’Alt Penedès.

- Què preteneu amb els Low Cost Networking?

Com la seva paraula indica, el que pretenem és, mitjançant una trobada a l’aire lliure, a peu dret, reunir empresaris del Penedès i del Garraf, emprenedors i fins i tot directius d’empreses que el que permeti sigui crear nous contactes, ja siguin clients, futurs proveïdors teus o que simplement puguis donar-te a conèixer altra gent. Anna Cols, de Salvany i Cols Assessors, S.C.Profesional.

- Quins avantatges aporta participar-hi?

Principalment fer contactes. Ja que som gent jove i que som de les mateixes comarques, fer relació entre nosaltres és una gran avantatge i el dia que necessitem un servei, tenim una xarxa muntada que podrem aprofitar i buscar algú del grup. Ester Masdeu, de MASDEU-MEDIACIÓ EN ASSEGURANCES, SL

- És la segona edició per tant tot sembla indicar que la primera va funcionar…

Sí, penso que sí, i no només repetim l’acte sinó que repeteixen els participants, i ja ho estaven esperant per repetir l’èxit. Tot indica que la fórmula està tendint a consolidar-se i crec que ja la tenim ben apamada. David Andreu de ADQA

- Novetats, canvis, respecte a l’any passat?

La principal novetat és que l’any passat es va fer al Garraf i s’ha escollit el Penedès, però el format ve a ser el mateix. Participen quatre bodegues i cinc restaurants, l’any passat també va ser a l’aire lliure i això va agradar moltíssim i hem volgut repetir i fer-ho a peu dret. Dolors Salvany, de Salvany i Cols Assessors, S.C. Profesional

- Previsions i expectatives?

Quant a participació estem entorn a uns 80 ó 90 participants, no ens quedem massa lluny dels 120 de l’any passat, però s’ha de dir que l’opció que es muntés al Penedès era una novetat i estem molt contents amb la resposta i esperem que la gent ho gaudeixi molt. David Delgado, de David Delgado Vendrell – Estudi d’Arquitectura

Amelia Maestre, Anna Cols, Esther Masdeu, David Andreu, Dolors Salvany, David Delgado

- Una raó per formar part de Joves d’Empresa:

Amelia Maestre de Joieria Maestre: En el meu cas sentir-me recolzada en moments de solitud, al ser jove hi ha una certa inexperiència en el que és la dinàmica d’una empresa i la responsabilitat de l’empresa i això en certs moments genera solitud. I compartir amb gent que esta passant el mateix que tu comporta un diàleg i un confort i a vegades fins i tot una solució.

David Andreu: Trobes gent amb la que comparteixes maneres de veure la vida, problemes, circumstancies i en l’àmbit del negoci et trobes gent que és sempre d’una certa manera però en el cas de Joves d’empresa és també gent de l’àmbit del negoci, però potser una mica diferent.

Anna Cols: Un altre avantatge és que són sectors molt diferents o sigui que la gent que participem pot ser gent sector serveis, assessories, sector de màrqueting, indústria, bodegues, comerç…, i això t’enriqueix molt, a nivell d’experiències, del que pots compartir i a nivell de coneixements, i sobretot a nivell de contactes. Tots som empresaris i estem aquí per fer créixer les nostres empreses i trobar gent que ens pugui ajudar a créixer.

David Delgado: En el territori en el que estem, s’ha creat un espai que, per a mi crec que no hi era, perquè d’associacions empresarials n’hi ha de grans i potents però enfocades exclusivament als joves que pretenguin que es crei un entramat empresarial i una correlació entre tots ells, penso que és el que ens fa estar més orgullosos. I com deia el David, la segona edició del Low Cost Networking és una mica la consolidació d’aquestes inquietuds perquè això qualli. I de fet ja m’estic imaginant el de l’any que ve i tenir aquesta sensació quan encara estem fent el segon penso que és positiu i que hem de transmetre-ho a la gent. Farà que la gent vegi que des del Penedès i el Garraf i des de la cultura empresarial dels joves estem fent moltes coses i ho podem fer en el nostre àmbit sense haver d’anar a Barcelona, que també però saber que es pot fer aquí i des de la forma més puntera.

David Andreu:Es important també comunicar que estar a Joves d’empresa és molt senzill, és zero pretensiós, zero compromís, zero cost, i que és com donar-se d’alta en una xarxa social, de característiques territorials, juvenil, empresarial…

Anna Cols: Estem organitzats, el grup impulsor ara, per exemple, som els que estem aquí però pot canviar, i estem molt oberts. No tenim uns estatuts marcats amb títols i càrrecs. Avui som els que som, tenim les nostres empreses i cadascun amb els seus problemes i la seva casuística. I benvinguts tots els que tenen ganes de fer coses, de participar; i entenem les problemàtiques que poden sorgir i si algú per circumstàncies ens ha hagut de deixar, les portes estan obertes perquè tornin quan vulguin. Simplement els requisits són que siguin joves, que formin part d’una empresa en un càrrec directiu i que tinguin ganes de fer coses, que es depenguin una actitud positiva i emprenedora.

- Fins a quina edat es considera “jove”?

Amelia Maestre: Considerem joves fins a 40 anys, el tema és que havíem de posar un sostre per poder evolucionar com a grup i el sostre ja ens va bé per que ja ens estan arribant algunes iniciatives per part d’empreses i col·lectius i d’alguna manera som un grup de pressió. Tenim unes inquietuds semblants i ens movem cap a unes determinades metes. Això no vol dir que en el nostre acte vingui gent que en tingui 43 o 44, no demanem el DNI.

En qualsevol cas per ser un Jove d’Empresa s’han de complir algunes normes i està clar que quan una empresa està més rodada o es té una certa edat, les inquietuds són diferents. Fins als quaranta es pot seguir una mateixa línia.

Entrevistem Lluís Gavaldà i Joan Reig per parlar del seu nou disc Fràgil, el desè treball d’estudi de la banda de Constantí. Enguany, a més, Els Pets celebren els seus 25 anys junts, per això també parlem de la seva trajectòria i la seva carrera musical.

Textos: Mònica Puntí Brun
Fotos: Ivan Giménez

Veneu-me el disc, què és el que té de nou aquest disc?

Lluís Gavaldà: A nivell musical, s’hi pot trobar una proposta molt crua. Hem apostat per fer un disc que tal qual sonava a la sala d’assaig es va enregistrar a l’estudi. No hi ha artifici, no hi ha ni colorants ni conservants. Som nosaltres, els tres Pets, i la banda, en Joan Pau Chávez, al teclat i al baix, i en David Muñoz, a les guitarres. També el productor, Brad Jones, que repeteix amb nosaltres per quarta vegada. A nivell de lletres és un aparador d’estats d’ànim. Té un fil argumental bastant clar que és la fragilitat de les relacions sentimentals. Hi ha una reivindicació de la fragilitat, no vista com a negativa i sinònim d’una cosa que es trenca, sinó que és sinònim d’una cosa que s’ha de cuidar. Quan ets conscient que les coses són fràgils les gaudeixes molt més i els dones la importància que tenen realment

Com busqueu idees per a les noves cançons?

Joan Reig: Pel que fa a les lletres, només cal obrir el diari. El món està ple d’idees, només s’ha de ser receptiu i tenir els pàmpols ben oberts perquè t’arribin per a transformar-les ens cançons. I, pel que a la música, nosaltres som més melòmens que músics. Som gent que gaudim més escoltant música que fent-la. Com que som tant melòmens, el que fem és rebre molta música, comprem molts discos i n’escoltem molts. No ara, sinó de tota la vida. Hem arribat a aquest ofici perquè érem grans aficionats a la música.

Lluís Gavaldà: La música és la nostra malaltia.

Com dieu sou molt melòmans, què és el que esteu escoltant últimament?

Joan Reig: Ara venint amb el cotxe hem escoltat dos discos. Primer el nou disc de la Sharon Jones, una senyora de Nova York que porta el soul dels anys 60 al s. XXI. Després s’ha acabat aquest disc i venia el nou disc de La Brigada, un grup de Vilanova i la Geltrú que ha tret el seu segon disc. Aquest grup representa aquesta onada del nou pop català que està trepitjant amb força. Ens sentim molt ben acompanyats i estem encantadíssims que aquests grups hagin cridat l’atenció dels mitjans. Són molt bons.

La música en català està en un bon moment.

Lluís Gavaldà: Sí, i curiosament la proposta d’aquests grups és propera a la nostra. Nosaltres formem part d’un moviment molt concret, el rock català, però estilísticament estàvem una mica desubicats. Ara, amb moltes propostes com La Brigada, Mishima, Manel o Els Amics de les Arts, ens trobem que tenen uns referents musicals bastant semblants als nostres. Ens agrada com a melòmans, però també ens agrada com a companys de viatge. Creiem que calia una oxigenació de l’escena catalana. Malauradament fins no fa gaire aquesta nova escena cantava en anglès i, per fi, ara han descobert que en català es pot fer un producte digne. Aquests grups nous seran els que probablement ens fotran la feina a nosaltres, però ho portem amb esportivitat i amb alegria. Diguem que és llei de vida. I no cal dir que ens dóna trempera i ens faria il·lusió compartir escenari amb aquests grups.

Joan Reig: Som més melòmans que músics, aleshores ens interessa més que hi hagi més bona música per poder escoltar que no el fet que ens fotin la feina, que, per altra part, ja procurarem que no passi.

En la trajectòria dels Pets podríem distingir dues èpoques, una abans del disc Sol i l’altre després, ho veieu així?

Lluís Gavaldà: Sí, diríem que hi ha un canvi a nivell de temàtica. Al principi, hi havia un component ideològic molt fort i de lletra graciosa. Aquest tipus de lletra perduda i envelleix molt malament. És com un acudit que a la sisena vegada que l’escoltes ja no fa tanta gràcia. Des de fa uns cinc o sis discos, la tendència de la lletra dels Pets ja ha canviat, ja no alliçonem gaire, sinó que ens qüestionem a nosaltres mateixos. Hi ha una banda de matisos de gris, entre el blanc i negre molt gran. Quan ets jove, creus que tens la raó. Quan més temps passa, més te n’adones que la raó és més flexible. Aquest darrer disc explica situacions que parlen del cor i dels sentiments.

Joan Reig: Jo penso que aquesta època comença una mica amb el disc Brut Natural i després amb el Bon dia. Amb Sol, potser se’n dóna compte la premsa especialitzada.

Lluís Gavaldà: Té el seu valor que la crítica reivindiqui Els Pets perquè no és fàcil reivindicar Els Pets en segons quins cercles. Està bé que cert tipus de crítica s’hagi tret el prejudici i ens hagi reivindicat. Se’ls hi ha de reconèixer i agrair aquest esforç que han fet.

Quin és el secret per aguantar-vos 25 anys?

Joan Reig: Sent amics. Tots els oficis que tenen relació amb la carretera, la nit, en passar hores de son, en treballar quan tothom estar descansant, etc. Diem que deixa cicatrius. A vegades en forma d’excessos…

Lluís Gavaldà: I mal entesos, diferències de criteri i que tampoc ets la mateixa persona. Quan vam començar érem una colla que ho fèiem tot junts: ens enamoràvem, ens emborratxàvem, somiàvem, escoltàvem música plegats. I a mesura que et fas gran les direccions vitals van divergint poc o molt. Jo crec que l’amistat que tenim entre nosaltres ens ha ajudat a continuar estimant-nos i tenir ganes de fer coses junts. L’amistat, però, no explica que tinguem 25 anys de salut musical. Jo crec que el que ho explica és, per una banda, la nostra obra, però sobretot un fenomen que és paramusical que és el públic. Si un grup fa 25 anys és perquè té un públic que l’ha aguantat 25 anys. I que l’ha aguantat d’una manera estoica i, a vegades, contra els elements, contra la crítica especialitzada, contra la manipulació que s’ha fet anti-rock català… Tenim un públic que no és que li agradi el que fem, és que ens estima. Hem aconseguit ser intergeneracionals: tenim fills dels fans dels Pets que són fans dels Pets. Aquesta és la clau de durar 25 anys. Nosaltres tres ens estimem, però si no tinguéssim públic quedaríem per fer calçotades o algun sopar de tant en tant.

És important haver-vos deixat temps per altres projectes personals?

Joan Reig: Sí, això va molt bé per oxigenar la relació i també perquè tornes amb les piles carregades, sobretot si fas una cosa molt diferent a Els Pets, com el que he fet com a bateria a Mesclat o el que he fet ara com a cantant amb Refugi. Vens amb la maleta plena d’experiències noves, de ritmes… Més ofici. Això enriqueix com a músic i com a intèrpret. Hi ha inquietud per a fer coses noves, som tastaolletes, però no ens enganyem, també a nivell econòmic va bé. Vivim en un país en el qual, molts músics, diria que la majoria, viuen de la docència. No hi ha un circuit de música com hi pot haver en països europeus. L’oferta s’ha multiplicat, però encara no estem a nivells europeus perquè la tradició musical no està del tot arrelada.

També feu col·laboracions en mitjans de comunicació.

Lluís Gavaldà: Som tastaolletes i no estem únicament pendents de la nostra música. Escoltem música, però també llegim el diari, ens agrada fer ràdio… De fet, tenim un programa plegats a Constantí Ràdio. En Joan fa tele, jo també n’he fet alguna. És curiós perquè tenim com carreres audiovisuals paral·leles, cadascú pel seu compte, i suposo que veuen que som xerrameques com pots comprovar amb aquesta entrevista. Ens agrada opinar i parlar de tot. Tenim un discurs que, a vegades, pot ser equivocat o erroni, però vaja hi ha un mínim de criteri. Per això, segurament, la gent ens crida. A més, ens agrada. Que la teva professió principal sigui la música, no vol dir necessàriament que només puguis fer música.

Agraïm a la botiga Dexo, disseny d’escales i xemeneies, que amablement ens van deixar fer les fotos en el seu establiment.

Germà Capdevila és director de la publicació Catalonia Today que té l’objectiu d’apropar la cultura catalana als residents estrangers. Catalonia Today és el primer periòdic català escrit en anglès.

Víctor Pàmies és lingüista i intenta determinar quins són els refranys més populars de la llengua catalana a través d’una enquesta feta exclusivament a través d’Internet i les xarxes socials. Avui parlem amb en Víctor perquè ens expliqui els motius i els objectius d’aquesta original iniciativa.

Per Ramon Texidó

Com se’t va acudir identificar els 10 refranys catalans més populars?
Bé, de fet, sempre que cerquem refranys, acudim a diccionaris, reculls o monografies en paper, que ens mostren l’estat de la llengua en un determinat moment, però en el passat. Volia identificar els refranys que es diuen i es recorden ara mateix, quan hi ha veus que apunten que això dels refranys s’està perdent. Veus que jo no comparteixo i punt de partida del meu estudi sobre la popularitat dels refranys.

Per què ho has fet exclusivament a través de les noves tecnologies?
Per comoditat, per a comprovar la potència real que tenen aquestes eines per a realitzar estudis semblants i perquè sóc un usuari convençut dels avantatges que ens ofereix internet per a moltes coses. No sé si abans s’havien fet enquestes lingüístiques semblants emprant aquestes eines, però el resultat està sent espectacular.

Quines podrien ser les diferències més destacades en fer l’estudi a través d’Internet o fer-lo, per exemple, a peu de carrer?
Jo crec que no té color. Caminant arribes on et porten les cames. Internet és una finestra oberta al món. Si hagués hagut d’entrevistar-me personalment amb les prop d’un miler de persones que ja m’han fet arribar el qüestionari a través del correu electrònic i que viuen escampats per tot el territori de parla catalana (Perpinyà, Mallorca, Elx, Fraga, Olot, l’Alguer, Andorra la Vella…)… no vull pensar en la despesa que m’hagués suposat pel que fa a viatges i temps. Potser hagués necessitat anys per fer una feina que estic enllestint en poc més d’un trimestre.

Consideres que els refranys estan en perill d’extinció o tenen molt de futur?
Els refranys van néixer en l’oralitat, en una societat poc alfabetitzada. Per això són peces amb rima, ritme i musicalitat. Posteriorment, de la mà de l’escriptura van passar al paper en reculls temàtics, en diccionaris o en monografies locals. Ara som en el moment de fer un nou salt i fer arribar els refranys a la xarxa, posar-los a disposició dels internautes a través de les eines informàtiques i les noves tecnologies. En això treballo amb el meu portal de paremiologia catalana (http://refranys.com) i tots els blogs especialitzats que comparteixo a la xarxa.

La llengua és rica en matissos i té la capacitat d’adaptar-se perfectament a les noves realitats i a les necessitats dels parlants. És evident que els referents socials i culturals canvien, però la llengua té una capacitat increïble per adaptar-s’hi. Així, de la mateixa manera que hi ha refranys que han caigut en desús, n’apareixen cada dia de nous per afrontar, d’una manera lúdica i enginyosa, la nova realitat.

Però també se’n deuen crear de nous…
Com deia, les llengües tenen una capacitat d’adaptació fantàstica i principalment en el camp de les frases fetes (que juguen amb el llenguatge figurat o metonímic) la producció no s’atura. Potser els refranys i proverbis van més lligats a una cultura ancestral, sovint compartida entre molt diverses cultures, que ja abraça un seguit de consells i coneixements molt concrets i interioritzats, i aquí la producció pot estar més aturada. Però com que són peces anònimes que no sempre podem documentar quan van aparèixer, es fa sovint molt complicat determinar l’antiguitat dels refranys.

Una qüestió molt important és la seva localització geogràfica.
I és clar. Tot el repertori paremiològic català no és compartit al 100% per tots els parlants. Perquè hi ha parèmies referides a llocs molt concrets, perquè hi ha realitats meteorològiques diferents (són molt importants l’immens cabal de refranys meteorològics), perquè hi ha variants concretes en moltes parles. Quan ens trobem amb un refrany o qualsevol altra peça lèxica semblant, és important poder determinar on es diu, quina extensió d’ús i coneixement té i què la va originar. Per això aquestes enquestes arribades d’arreu dels Països Catalans m’ajuden a determinar localitzacions de dites concretes i per això vull intentar oferir resultats de popularitat de refranys per les principals diferents zones dialectals de la llengua catalana.

Hores d’ara, prop d’un miler de persones s’han afegit a la teva iniciativa.
Un miler d’enquestes era on havia situat el llistó per poder emprendre amb certes garanties aquest estudi. No cal dir que estic molt content de la resposta que ha obtingut la iniciativa i que faré tots els possibles per aprofitar aquesta bona inèrcia per poder disposar del màxim possible d’enquestes.

Has tingut alguna resposta que t’ha sorprès especialment?
Moltes, moltíssimes. La generositat de les persones no té límit. Hi ha hagut gent que m’ha fet arribar centenars de dites del seu poble, que ha reenviat la meva crida a moltíssims coneguts i això ha fet que s’anés estenent com una taca d’oli. M’ha sorprès que la majoria d’enquestes que m’han arribat són de gent que no coneixia personalment. O sigui amics i coneguts dels meus amics i contactes.

No sempre les enquestes s’ajustaven a les premisses que demanava per a l’estudi (triar els 10 primers refranys que us vinguin al cap, fer-ho individualment, trametre’m la llista per correu electrònic i facilitar-me les dades essencials de filiació dialectal), però després d’un intercanvi de correus amb tots i cadascun dels participants, la mostra s’ajusta moltíssim al que demanava.

Com a lingüista, com valores la salut de la nostra llengua?
No sóc de tarannà alarmista i penso que s’ha d’aconseguir facilitar que els nouvinguts que arriben al país es puguin incorporar al més ràpidament i de la manera més senzilla possible a parlar el català. S’ha d’eixamplar el percentatge de parlants incorporant els nouvinguts per tal que el català no esdevingui minoritari a casa seva, fet que ja s’està donant en massa racons del territori.

La situació és complexa per la pressió d’altres llengües com l’anglès, el francès o el castellà, per la uniformització que generen els mitjans de comunicació generalistes (amb un percentatge ínfim de català) i per la tasca de constant actualització terminològica de la llengua a les necessitats del moment. S’ha de fer molta feina, s’està fent molta feina i no hem de defallir en aquesta lluita perquè ens hi juguem molt.

Un cop acabi aquest recull, com presentaràs l’estudi corresponent?
Els resultats sortiran publicats al blog Raons que rimen (http://vpamies.blogspot.com), des d’on vaig iniciar la crida. Trobo que és el més honest i els participants tenen dret a poder accedir a les conclusions de l’estudi des del mateix lloc d’on ha partit la iniciativa i la crida a la participació.

Posteriorment hi ha alguns mitjans que s’han interessat a què hi vagi a presentar les conclusions i no descarto poder-ne fer un llibre en paper amb tota la història, desenvolupament i conclusions de la iniciativa.

L’èxit d’aquesta iniciativa lingüística et podria dur a encetar noves campanyes similars?
Segur que sí! El meu cap bull ple d’idees, que aniré conformant ordenadament un cop hagi tancat aquesta enquesta. Però prefereixo no avançar esdeveniments.

Una iniciativa ciutadana està portant a terme la campanya ‘No amb el meu vot‘. La iniciativa demana als tres partits polítics (PSC, PP i Ciutadans) que actualment s’oposen a l’aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per la prohibició de les curses de braus a Catalunya, que “respectin la llibertat de vot” dels seus diputats i diputades al Parlament. Avui parlem amb el coordinador de la campanya, Miguel Angel Barrachina, perquè ens expliqui els objectius d’aquesta iniciativa.

Per Ramon Texidó

Per què vàreu iniciar la campanya ‘No amb el meu vot’?
Bé, doncs la campanya pretén ser un toc d’atenció per als partits polítics que des de bon començament del procés de tramitació de la iniciativa legislativa, van adoptar una postura gairebé hermètica i hostil a l’entorn d’aquesta demanda social, fins i tot arribant a qüestionar els motius per els que es va presentar. Crec que encara no són prou conscients de que la societat catalana realment desitja la fi d’aquesta tradició que ja no la representa en absolut.

Quins són els suports que heu assolit fins ara?
La resposta a la campanya està sent molt positiva, la qual cosa demostra el que comentava, que un altíssim percentatge de ciutadans a Catalunya desitgen i confien en que aquesta ILP tiri endavant. Moltes adhesions són de persones que voten i fins i tot d’alguns que són militants del PSC , PP o Ciutadans que ens diuen que ja havien pensat en no tornar a votar-los si no respecten la llibertat de vot.

A més, heu puntualitzat que la campanya no està vinculada a cap partit ni a la plataforma PROU.
Sí. La Plataforma Prou va fer una feina magnífica i va aconseguir portar la proposició de reforma de la llei de protecció dels animals al Parlament i participa encara en el procés de negociacions amb els grups parlamentaris. Evidentment això fa impossible la seva implicació en una campanya d’aquest tipus. Pel que fa als partits, penso que és molt important que siguem la societat civil, persones anònimes però compromeses, les que facin arribar als polítics aquesta mena d’iniciatives. Crec que això consolida la participació democràtica, malauradament no sempre fàcil d’aconseguir.

Creus que la llibertat de vot seria definitiva perquè prosperi la ILP?
Evidentment ningú pot assegurar que això fos suficient, però en qualsevol cas crec que és el més lògic i democràtic. Cal recordar que partits com el PSC no amaguen que tenen diputats antitaurins entre les seves files. Davant l’incertesa de quants vots a favor puguin venir de Convergència i Unió, que assegura que respectarà la llibertat de vot però no té una posició conjunta ni a favor ni en contra, qualsevol altre vot afegit favorable a la aprovació pot ser crucial.

Consideres que algun sector ha incorporat interessos polítics per fer fracassar la iniciativa?
Crec que és força evident. Els portaveus de la Plataforma Prou , tots ells persones amb un ampli historial com a activistes pels drets dels animals, van haver de suportar acusacions molt dures i injustes, per part del sector taurí i també d’algunes persones en aquests tres partits, que van posar en qüestió les seves autèntiques intencions al presentar una ILP. Irònicament, ara són ells els que polititzen aquest assumpte, volent imposar una disciplina de partit en un tema que no és polític sinó ètic i cultural.

A més, heu destacat l’important aval de la ciutadania.
Exacte. En el mes i mig que portem fent campanya per internet i ocasionalment també al carrer, superem ja les 2000 signatures. En qualsevol cas, penso que el nombre total de signatures o suports no és el més important aquí. Segur que molts ciutadans deixarien de votar a un partit que no escolti les seves inquietuds i demandes, encara que no hagin signat cap petició. Això és el que volem que tinguin present.

En aquest sentit, ha canviat la sensibilitat de la societat en relació al tracte vers els animals?
Aquest és un fet global i bastant lògic. Als anys setanta salvar les balenes es va convertir quasi en un tret identificatiu per tota una generació. Les millores en l’educació, la major facilitat per accedir a la informació, tant als mitjans convencionals com a la xarxa, el treball constant d’organitzacions ecologistes i animalistes va generant unes condicions cada cop més favorables per assolir un estat de consciència social i d’empatia envers a totes les criatures amb les que compartim aquest planeta, que també pateixen i tenen interessos propis que cal respectar.

Si aquests partits donen l’esquena a la vostra proposta, creus que ho podrien notar a les urnes?
Bé, el lema d’aquesta campanya “No amb el meu vot” fa referència a aquesta possibilitat i de fet la principal eina que tenim per fer pressió a aquests partits és el fet de que a finals d’aquest mateix any se’ns convocarà a votar per renovar el Parlament de Catalunya. Tenint en compte, que sens dubte seran uns comicis força complicats per a tots els partits, degut a la factura que pugui passar la crisi econòmica, si jo fos dirigent d’un partit polític, no afegiria cap risc més al que ja és una situació prou delicada.

Com valores la iniciativa en el mateix sentit encetada per membres del Partit Socialista?
Em sembla absolutament extraordinari. He tingut el plaer de conèixer personalment a Carles Marcos, el militant que va posar en marxa aquesta campanya i haig de dir que admiro la seva coherència personal i la de tots els militants socialistes que li estan donant suport. Crec que són tot un exemple a seguir i la constatació de que dins del sovint enrevessat món de la política, també hi ha moltes persones molt honestes, que anteposen els valors personals als interessos de partit.

Si finalment el Parlament de Catalunya prohibeix les curses de braus, quins serien els següents passos que s’haurien de fer en defensa dels animals?
La prohibició a Catalunya seria una fita històrica sense precedents. Segur que estimularia a moltes altres comunitats i països que encara arrosseguen aquesta trista herència del passat a seguir els nostres passos. La prova més clara de que s’equivoquen aquells que ens acusen de voler prohibir les curses per ser “antiespanyols” és que els animalistes catalans continuarem lluitant per eradicar aquesta i les moltes altres formes de maltractament i explotació dels animals que es donen a Catalunya a Espanya i al món sencer.

Web ‘No amb el meu vot’:
https://sites.google.com/site/noambelmeuvot

La filòloga i escriptora Marta Pérez i Sierra acaba de publicar el llibre I demà, l’atzar (editorial Setzevents, 2009). L’obra consta de set relats curts, aparentment molt diferents l’un de l’altre, però units misteriosament pel destí.

Per Ramon Texidó

Com defineixes, quan t’ho pregunten, I demà, l’atzar?
Un recull de relats enfilats des de la passió amb l’eix conductor de la voluntat de ser i de viure.

Set relats curts amb, aparentment, cap denominador comú?
El denominador comú és l’aparent atzar que ens porta d’un lloc a l’altre quotidianament, el que ens agrada anomenar casualitat perquè resulta més màgic que causalitat. A la vida deu haver-hi alguna cosa fortuïta, però la majoria d’esdeveniments són el resultat de les nostres accions anteriors.

A més, el número 7 té un important protagonisme a la teva vida.
És cert, sempre apareix el número 7 en tots els meus documents, en totes les accions. Recurrent, com a la cultura de la humanitat. Potser vol dir alguna cosa, i em quedo amb el fet que és un número màgic i està a les meves mans convertir en màgics els meus dies.

Hi ha algun o alguns dels personatges que t’agradaria destacar?
Les 7 protagonistes femenines, perquè m’han ajudat a sentir-me més segura en el meu món de dona, a descobrir el que sóc després de crear-les. I d’entre elles la Camèlia, que l’he creada jo, pobreta, l’he creada i en el primer paràgraf ja la mato, però existeix, ella és moltes iaies del Raval que viuen soles.

Què té d’autobiogràfic?
Res i tot. Quan escric, tot de petits detalls que algú m’ha ofert, quan fos, no importa, torna al meu conscient i em serveix com a referent per trobar el to i les paraules, per recobrar l’emoció. Tots els relats de I demà, l’atzar són ficció, però tots són fidels a realitats.

La quotidianitat és la teva principal font d’inspiració?
Efectivament, m’inspiro en la quotidianitat i en els sentiments que neixen de viure el dia a dia, les meves heroïnes poden viure al replà de casa de cada un de nosaltres.

La portada del llibre és un quadre cedit per la pintora Pi Piquer.
La pintora i escenògrafa Pi Piquer, que aquests dies ha estat a Girona amb l’obra Top model, de Pep Cruz, amablement em va cedir el quadre Pensant en el caçador per a la portada del llibre. És una noia sobre un fons de frases, de lletres, pensant, concentrada, amb els ulls tancats. Activa des de la quietud. Conscient, pensa… que… I demà, l’atzar.

A la pàgina web de Pi Piquer www.pipiquer.com podeu gaudir de la seva extraordinària obra pictòrica, entre altres, butaques utilitzades com a llenç i col·locades dins d’un mapa mundi. O entra a través del seu pinzell a les pàgines d’un llibre gegant, tan gegant com la nostra inspiració ens permeti.

Explica’ns, al teu parer, la misteriosa relació que hi ha entre casualitat i causalitat.
Jo interpreto que el que anomenem atzar, coincidència, casualitat, no és tal cosa; és el fruit dels nostres actes que de manera causal ens ha conduït, potser de manera inconscient, a provocar el fet que anomenem casual. Així en I demà, l’atzar, els protagonistes viuen fets deguts a les causes que ells o el seu entorn ha creat.

Els nostres actes, i el que d’ells es desprèn, no està en mans de l’atzar, sinó en les nostres mans. Sincerament, jo no crec en l’atzar gratuït, aleatori, fortuït; jo crec en el que s’esdevé de fer feina i de ser-hi, i crec que una cosa et porta a l’altra i que si actues noblement tot al teu voltant et farà justícia…

Què et diuen els teus primers lectors i lectores?
M’escriuen dient que s’ho han passat molt bé llegint el llibre. S’identifiquen en les situacions que descric, malgrat el lirisme que les acompanya.

També, les primeres crítiques han elogiat el teu llibre. Com ho valores?
Positivament, és clar, ja que el què desitjo és que el lector trobi una font d’inspiració en la lectura i això succeeix quan el relat és de qualitat.

Has rebut alguns premis literaris. Han estat per a tu un estímul a l’hora d’escriure?
Dons he de reconèixer que sí, i molt. És difícil fer-se un nom, en tots els àmbits, i rebre reconeixements, per petits que siguin, són sempre una empenta per tirar endavant.

Estàs força vinculada a les noves tecnologies i, fins i tot, tens una pàgina web. Com valores la teva experiència tecnoliterària?
Hi estic tan i tan vinculada que el meu primer llibre en solitari va ser Sexe Mòbil Singular, SMS, 50 poemes per enviar per mòbil, resultat de la divertida experiència de crear poemes lleugerament eròtics des del mòbil, enviar-los a amics i amigues i rebre’n resposta, com si fos el més habitual del món. Alguns d’aquests poemes els podeu trobar a la meva pàgina web www.martaperezsierra.com, a la pestanya que duu el nom del llibre.

En el nostre món tot està vinculat a la tecnologia, ens relacionem per internet en les xarxes socials, ens comuniquem amb l’iPod, ens presentem a través del web, etc. No podia obviar-ho en els meus escrits.

En el teu llibre has escrit sobre sentiments tan universals com l’amor, la mort, l’amistat… quin és el proper esglaó?
Aquests sentiments són la clau màgica que mou les persones, sempre escriuré sobre ells, ara han estat set relats, properament un recull de poemes inspirats en els sentiments de dona, des dels ulls de la meva amiga, pintora i editora gràfica, M. Rosa Vila. És un projecte que uneix pintura, poesia i tecnologia.

I amb la genial artesana Teresa Travieso, “Marionetes Travi“, volem crear un espai comú: titelles que a través de microrelats ens expliquen com som nosaltres. Resulta fascinant enllaçar les capacitats creadores d’un artista amb les d’un altre artista. Com diu Pi Piquer, sempre sumar.

Sanjosex edita el seu tercer disc, Al marge d’un camí Carles. Sanjosé i la seva banda acaben de treure al mercat el seu tercer treball discogràfic que porta per nom Al marge d’un camí. L’objectiu d’aquest tercer disc és reivindicar la cultura catalana. Es tracta d’un treball amb lletres introspectives i sovint es mostra desencantat amb el món que ens envolta.

Entrevista realitzada a Carles Capdevila després de la xerrada realitzada a l’escola Estalella de Vilafranca del Penedès

Joan Reig abandona la bateria a Refugi. Refugi acaba de treure al mercat el seu primer disc, Vestits Nous. Joan Reig, Joan-Pau Chaves, Pep Solà i Albert Vila integren la formació. El disc inclou una dotzena de temes de la Nova Cançó amb alguns petits canvis.

Després de la seva participació a les olimpíades de Vancouver 2010, l’esportista de Skeleton Ander Mirambell (Calella, 1983) ens explica de primera mà la seva experiència olímpica, on el passat mes de febrer va fer història en ser el primer esportista de l’Estat en participar en aquesta modalitat d’uns Jocs Olímpics d’hivern. Mirambell va acabar classificat en 24ª posició, a només 5 dècimes del Top20.

Ara, amb la tranquil·litat d’haver assolit la fita que et vas marcar fa quatre anys, com valores la teva experiència olímpica?
Estic molt content per les sensacions i especialment per petits detalls durant la competició. He millorat baixada a baixada i he creuat els 140 km/h.

Malauradament, també va quedar palès el risc d’aquesta modalitat esportiva a causa d’un fatal accident. Com vàreu superar emocional i esportivament aquest sotrac?
Va ser molt dur i a vegades no es supera del tot. Sempre que baixi per aquest circuit tindré les imatges del company de Geòrgia. Però la vida continua i com a esportista, un cop et lligues el casc saps que hi ha un risc. Mai d’aquest nivell, però som pilots de velocitat i sabem el què hem de fer en cada corba.

Com has dit, el darrer dia vas superar els 140 Km/h, una velocitat que has qualificat d’històrica.
Sí, no tindré masses oportunitats de poder-ho fer en el futur. El segon circuit més ràpid és el de Saint Moritz i la meva marca personal es 133 km/h, així que vaig aprofitar l’oportunitat de formar part del grup selecte dels 140 km/h.

Com veus el futur de l’skeleton i dels esports d’hivern en general al nostre país? Què cal potenciar?
Hem d’agafar el model del Gran Bretanya (GBR); ells no tenen pista i han guanyat una medalla. Tenen una bona infrastructura i cada any hi ha deu nous atletes practicant l’esport. Però tot depèn de les institucions i el plantejament que tinguin de futur sobre l’Skeleton.

Quina és la teva opinió sobre la possibilitat que Barcelona torni a ser olímpica, aquesta vegada d’uns Jocs d’Hivern?
És difícil, però Barcelona té suficient nom per poder-ho fer. Necessiten un projecte competitiu i que lluitin fort per aconseguir-ho. No serà gens fàcil. Ara bé, crec que també hem d’estar preparats per poder tenir un equip nacional d’esports d’hivern a l’alçada de la situació. No m’imagino tenir els Jocs de Barcelona i només 18 atletes, que només vàrem entrar de forma directa.

Mirant enrere, que et va impulsar ara fa quatre anys a plantejar-te participar als Jocs Olímpics de Vancouver i concretament en la modalitat de Skeleton?
La il·lusió de provar un nou esport que combinava la velocitat de sortida, una cosa que era positiva ja que venia de l’atletisme, i la sensació de pilotar. És un dels pocs esports del món que tenen aquestes dues possibilitats, com el bobsleigh.

Però el camí olímpic ha estat dur. Entre d’altres circumstàncies vas patir dues lesions i alguna intervenció quirúrgica. Què et va ajudar a superar els moments difícils?
Creure en que aquelles situacions em farien més fort. Que si una desgràcia d’aquell tipus m’havia passat era per a créixer com a persona i aprendre de les desgràcies per ser millor dins la pista. El recolzament de la família, la gent que aprecio, els amics del Club Atletisme Calella (el meu club)…, em van ajudar molt.

També es va evidenciar la teva progressió, especialment en els darrers mesos. On creus que ha estat la clau d’aquesta progressió?
La confiança i relaxar-me. La millora de la sortida encara ho ha de ser més i el nou trineu. Tot i així esperava una mica més d’aquesta última temporada, però diferents problemes en les diferents copes no m’han permès rendir al màxim nivell.

I a la fi, què ha estat el millor d’aquests quatre anys?
El dia a dia, el creixement com a persona i la lluita per progressar dins i fora de la pista. Vancouver ha estat la conseqüència d’un treball fet durant quatre anys. Seria injust quedar-me només amb l’experiència dels Jocs.

Sens dubte, un sorprenent aliat i company de viatge ha estat el teu web, icetubo.com.
Ha estat la forma d’explicar a la família i amics que estava viu; més econòmic que les trucades, i al final s’ha convertit en una pàgina molt important. En altres paraules, el meu diari o el meu amic de viatge. Algú a qui li explicava les meves sensacions, vivències i resultats.

Actualment, és suficient el suport dels sponsors o són imprescindibles els ajuts públics?
El tema sponsors és complicat. Jo crec que hauria de ser 85%-90% d’ajuts públics i la resta sponsors. És un esport olímpic i es necessita d’una infrastructura per a treure atletes i això només es pot fer a partir de les institucions.

I, ara, amb la teva mirada enfocada vers els propers Jocs Olímpics de Socchi 2014, com et planteges aquesta nova etapa?
Ara vénen els mesos claus. Toca lluitar per aconseguir les eines per poder estar més amunt. No vull estar els pròxims anys navegant entre el 27 i el 23 a la Copa del Món. Toca el moment d’exigir resultats, però només es pot fer si tens les eines per treballar com un professional: Una beca en condicions, que el preparadors tinguin un reconeixement econòmic, un entrenador propi de gel, bon material,… un projecte amb cap i peus. Sense això, serà complicat tenir una etapa competitiva i arribar a Socchi a competir per a fer un bon resultat.

Se sabrà tot, de Xavier Bosch va ser el guanyador del Premi Sant Jordi 2009.

Se sabrà tot (Proa) és una novel·la protagonitzada pel director d’un diari que no s’entén gens amb el director general del grup on treballa. La trama, però, s’embolica quan es descobreix una cèl·lula dAl-Qaida al Raval. Xavier Bosch és periodista i exdirector del diari Avui.

Per Sies.tv

Albert Calzada, president de la Unió Empresarial del Penedès, ens va concedir una entrevista que permet copsar com veu aquesta associació el present de la crisi, el futur del teixit empresarial de la comarca i com ajuda a les seves empreses associades.

Roger Melcior, estudiant badaloní de 21 anys i actiu usuari de la generació 2.0, ha impulsat el web Rodalia.info, un nou servei que ofereix minut a minut informacions sobre el servei de Rodalies aportades pels propis usuaris via Twitter.

Com va sorgir la idea de crear Rodalia.info?
Bàsicament durant les nevades vàrem veure el potencial de la xarxa social de microblogging Twitter a l’hora de proporcionar informació de servei. El que preteníem és d’alguna manera estandarditzar que els usuaris feien servir per informar de manera que la informació bolcada en la xarxa Twitter pogués ser d’utilitat i fàcilment accessible per a la resta d’usuaris a través d’aplicacions multicanal.

En què consisteix la col·laboració amb l’empresa pimpampum.net?
És una empresa que es dedica al disseny i desenvolupament web. Són usuaris intensius de Twitter i hem cocreat el portal, de manera que jo he aportat les bases de desenvolupament a nivell teòric i ells han aprofitat el seu ampli bagatge en el disseny web per tal de confeccionar el producte amb clar afany de servei.

Twiter va destacar especialment el passat 8 de març per les informacions ciutadanes sobre les incidències de la tempesta de neu. Després d’aquesta experiència, creus que hi haurà un abans i un després?
Els sistemes tradicionals d’informació en efecte es van mostrar ineficients i poc àgils. Fins i tot la Generalitat va crear el compte emergencies_cat per informar sobre l’estat de la xarxa viària i ferroviària. Les empreses operadores de transport hauran d’entrar en les xarxes i de forma bidireccional si volen complir amb les expectatives dels seus clients. Això vol dir que hauran d’aportar informació però també hauran d’interactuar amb els usuaris. Un paper que fins ara havia fet amb Twitter la redacció de BTVNOTÍCIES.

Com creueu les dades ciutadanes amb les oficials?
Qualsevol client de la línia del Maresme pot pujar informació sobre la línia, fent servir a Twitter la paraula clau #rod1. Això no passa cap mena de filtre. És un risc perquè algú pot introduir informació que no sigui certa. Però la resta d’usuaris del Twitter poden replicar-li, deixar-lo de seguir… Però entenem que és una oportunitat: la instantaneïtat és brutal. No obstant, i amb l’afany d’oferir informació de servei i valor afegit també incorporem a la nostra web la informació de TRANSMET en un calaix específic. Això vol dir que volem complementar els mitjans oficials. Per aquest motiu estem estudiant la manera d’agafar també informació del nou web de Rodalies de Catalunya i de la d’FGC.

Els mitjans oficials hauran d’entrar inevitablement a les xarxes socials?
Sí, perquè ara la informació l’aportem els clients. Una empresa que vulgui complir les expectatives dels clients hi ha de ser-hi i respondre el que plantegen els usuaris. No n’hi ha prou en ser-hi i només bolcar informació sense escoltar!

Com valores el potencial de les iniciatives ciutadanes a través de la xarxa?
Doncs aquesta no és la primera ni la darrera. N’hi ha moltes i ajuden a apaivagar la desafecció i a fomentar la participació. Tenen un gran potencial i potser l’administració no n’és gaire conscient!

Quines altres millores voleu incorporar al nou servei?
Bàsicament potenciar la informació estàtica pels talls que es plantegen durant sis mesos a Sant Andreu Arenal. També volem aprofundir amb la informació que ofereixen les empreses operadores.

Us agradaria estendre la vostra iniciativa a altres sectors?
Doncs segurament podria ser molt útil en xarxes com la de Mitjana Distancia o Metro. Molts usuaris ens ho han demanat! Primer volem deixar passar uns dies a veure com rutlla.

Per acabar, creus que les aportacions ciutadanes a nivell de comunicació també ajudaran, en definitiva, a millorar el bon funcionament dels serveis?
Com a mínim el Departament de Política Territorial i Obres Públiques podrà ser conscient de les mancances i deficiències consultant el nostre web (nosaltres tenim històric que es pot visualitzar, les operadores no)!

Roger Melcior x Roger Melcior

Sóc en Roger Melcior i de Argila. Vaig néixer a Barcelona l’any 1989, però sempre he viscut a Badalona. Actualment estudio Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. M’interessa la política, la gestió i les polítiques públiques, la comunicació, la xarxa, les eines TIC 2.0, les infraestructures i tot allò relacionat amb la llengua catalana. Són aquests interessos els que nodreixen el contingut del meu bloc. Sentimentalment català i vull treballar per poder ser català completament a nivell polític. Em defineixo com a catalanocèntric, i això vol dir que les meu marc referencial és Catalunya i els Països Catalans (ara se’n diu anar contracorrent…!). Sóc de la generació 2.0. Aquesta nova forma de comunicar ha de ser bidireccional per tal que sigui útil i profitosa. Per tant, us animo a participar d’aquest bloc i de la resta de xarxes en les quals participo.

Bloc: rogermelcior.cat

Per Ramon Texidó / ACPG