No obstant, part de la premsa espanyola (la caverna) avui ens deixa unes portades antològiques. Defensen la seva festa i ataquen ferotgement el poble català disparant contra el seu Parlament. Aquí algunes perles:

El Mundo associa la paraula “animales” amb les imatges del president i el vicepresident del Govern català. Tota una declaració d’intencions, directament explícita. Per l’ABC la culpa és dels nacionalistes (els catalans, s’entén) però La Gaceta ho enfoca a Zapatero. O uns o altres? “Muerte en el ruedo”, diu La Razón, però el més curiós és l’apunt: ‘Unos jeques arabes pretenden construir una Mezquita en La Monumental‘. El Diario de Burgos diu que Cataluña da la espalda a la fiesta nacional. Encara no han entès que som una nació diferent?

Davant de tant d’amor per part d’aquests, per què segueixen retenint-nos amb la idea cansina d’indisoluble unidad? Adéu, Espanya!

D’aquesta manera, hem d’acceptar la terciarització de la nostra economia, en tant que pertanyents a un país de l’anomenat primer món, però mai quedar-nos de braços creuats davant de la tendència a desaparèixer per part del sector primari. Per aquesta raó, donaré els meus arguments davant d’una interessant discussió que vaig tenir fa uns dies amb un company de JSC, fervent militant anti-transgènics.

En primer lloc, pertoca fa la meva anàlisi dels transgènics, entenent la meva limitació en alguns aspectes, donat que no sóc científic. Com a entrada puc dir que Espanya pertany a l’OMC i que, per aquesta raó, tan sols podríem impedir l’entrada de transgènics al nostre Estat en el supòsit que fóssim capaços de provar la seva nocivitat per a la salut. Probablement haureu vist o llegit estudis en els darrers mesos i anys que aporten dades al respecte, però cap d’aquests haurà provat la seva nocivitat. Inclús, darrerament, estem trobant estudis que conclouen en el sentit invers (vegi’s l’estudi de l’Agència Francesa de Seguretat Alimentària dels Aliments on negava cap problema per a la salut dels consumidors de transgènics: http://www.publico.es/200109/francia/maiz/transgenico).

Precisament, el company que us deia de JSC, em passava fa uns dies un estudi de Greenpeace, signat per un ampli grup de científics, on justament venien a sol·licitar l’aplicació del principi de precaució: http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/100317.pdf Òbviament aquest és un principi interessant que contempla el nostre ordenament, però cal anar alerta amb utilitzar-lo a la valenta i no tan sols en casos extrems, ja que correm el risc que la precaució perdi eficàcia.

Donat que Espanya pertany a l’OMC i que no hi ha estudis mèdics que provin la relació causa-efecte, més enllà d’estadístiques, caldria doncs aprofundir en l’apartat econòmic.

Molt sovint, la crítica que sol existir és la tendència al monopoli i/o oligopoli per part de multinacionals de la biotecnologia que experimenten amb transgènics i que aconsegueixen preus competitius al mercat gràcies a això. No serè jo qui defugi d’exigir responsabilitat a la nostra classe dirigent per actuar davant de certs actors privats que pretenguin controlar el mercat. No serè jo qui no pretengui que el sector primari d’aquest país segueixi existint, inclús que creixi. No serè jo qui defensi acabar amb els cultius tradicionals, ni qui opti pel monocultiu a mans d’uns pocs però, entre un i altre extrem, hi ha un terme mig. Aquell que considera que l’existència de productes transgènics al nostre mercat pot tenir punts positius i negatius i que, precisament, un dels positius, és el fet de permetre a l’adquirent preus competitius en un moment com l’actual.

Òbviament seria fantàstic que les nostres neveres estiguessin plenes de productes sense cap mena d’alteració però cal tenir en compte que, a data d’avui, la competitivitat d’aquests preus només la podríem assolir per la via de la subvenció de determinats productes ecològics però que, lògicament, això hauria de tenir un límit.

Per altra banda, i sense ànim d’entrar més en la qüestió, la meva pregunta es centra respecte a si encara a data d’avui podem trobar productes ecològics al 100%. Queda encara algun animal que no mengi pinso transgènic? Pensem-hi, doncs a mi em genera dubtes la pregunta que formulo.

Àlex Centelles
1r Secretari JSC Alt Penedès-Garraf

De fet, tot sovint els senyors del PSC contraposen el federalisme al sobiranisme i al dret a decidir. S’obliden però, d’un element fonamental del federalisme ja que la teoria en què es fonamenta aquesta doctrina política es basa en el fet que un Estat federal es genera a partir d’un pacte entre entitats sobiranes i iguals que, lliurement, decideixen cedir una part de la seva sobirania. No ho dic jo, això ja ho deien els federalistes -els de veritat- penedesencs i catalans al segle XIX.

Pels federalistes, el pas previ a la federació era la creació d’un Estat català, el qual, lliurement decidia federar-se. Els estats federals s’han format sempre a partir de pactes entre iguals que renuncien a part de la seva sobirania i, en general, els que acostumen a funcionar són els al seu si contenen una sola nació (Alemanya, Estats Units d’Amèrica…) mentre que els que estan formats a partir de diverses nacions sempre acaben per trencar-se perquè hi ha una de les nacions que es vol sobreposar a les altres (Iugoslàvia, Txecoslovàquia…).

Tampoc no podem fer dir a la Constitució espanyola el que no és. Aquesta es va pensar per no ser reformada i partint de dos elements fonamentals i que es complementen l’un a l’altre: un, que l’únic objecte de sobirania és el conjunt dels habitants que s’inclouen en l’Estat espanyol i, dos, que la unitat d’Espanya és un element inqüestionable i, per si algú el qüestiona, sempre queda l’exèrcit de terra, mar i aire, per garantir-la, tal com es diu a l’article 8è de la mateixa.

Per això em sembla ridícul que els dirigents del PSC diguin ara que el que s’ha de fer és tenir bones relacions amb Espanya -això és, amb el PSOE- per tal d’aconseguir reformar una constitució que és irreformable (a no ser que els catalans esdevinguéssim majoria, cosa improbable), per donar-li un caràcter federal. Per arribar a una federació de pobles ibèrics els espanyols haurien de reconèixer el dret a la sobirania de la resta de nacions que formen l’Estat i, un cop fet això, deixar-los lliurement escollir què volen fer: si federar-se o mantenir la independència com a estats.

De debò algú creu que a Espanya tant les dretes com les esquerres estan per això? Esquerra Republicana de Catalunya va donar la mà al PSOE pensant en això mateix en una conjuntura política en què semblava que aquest canvi era possible i mireu com ha acabat tot: en aquest tema el PSOE segueix el mateix discurs de la dreta. Em sembla que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure.

Resumint, no podem contraposar federalisme al dret a decidir. Per federar-nos amb Espanya, els catalans primer hauríem de ser lliures per decidir fer-ho. I, des de 1714, això no és així. Catalunya va perdre una guerra i, com a resultat d’això, també el seu Estat i no se li ha deixat mai la llibertat de reconstruir-lo, ni que sigui per decidir després la constitució d’un estat federal amb Espanya. Per arribar això, doncs, primer hem de tenir dret a decidir.

Raimon Soler

La sentència del TC ha dilapidat totes les seves aspiracions. Els federalistes de bo fe, els confederals que duen el lliri a la mà i els convergents practicants de la religió de l’ambigüitat han quedat tocats de mort. La sentència els ha despullat completament. Ha fet transparents i evidents totes les seves contradiccions. Les impostures, els salts mortals o els jocs de mans ja no són possibles. El dissabte passat va parlar la societat civil. Ara és el moment de la política. D’aquella política que s’escriu en majúscules.

Des d’aleshores ençà, veus d’ultratomba amb olor a floridura i sentimentalment properes a l’abisme de l’Espanya profunda s’han dedicat a puntualitzar la insignificança del nombre de manifestants respecte la població total de Catalunya.
A partir d’ara caldrà doncs fer una enrevessada operació matemàtica per poder saber quin percentatge, del total de la població, ha de sortir a manifestar-se per poder tenir un mínim de significació. Però per si de cas, els científics que generin aquest càlcul, que no siguin els mateixos que van reduir un milió i mig de persones a cinquanta-sis mil.

Encara que, per altre banda, gràcies a la reflexió d’una amiga, entenc el raonament que converteix en menyspreable aquesta xifra. Si per l’estat espanyol quasi set milions de manifestants a favor de la pau no va fer aturar la guerra d’Irak (el 15% de la població), com ens ha de donar el dret a decidir sent només 1′5 milions a Catalunya (el 21%)?

I és aleshores quan, els qui creuen intranscendent aquest percentatge, han d’acceptar que la llei de l’avortament tiri endavant. Al cap i a la fi només es van manifestar mig milió de persones (l’1% de la població).
I que dir del misèrrim 3% de manifestants contraris als matrimonis entre persones del mateix sexe? O de l’altre quasi 3% oposat a la negociació amb ETA. O del 4′4% en contra de la rebaixa de pena e l’ex-etarra Dejuana? Cal que parlem també del 0′001% contrari a la Llei de Memòria Històrica?

No deixa de resultar curiós que una xifra sigui rellevant segons els ulls de qui la mira. Però no em faré pas el sorprès, només cal veure que amb trenta-i-pocs anys de suposada democràcia la constitució s’interpreta segons qui encapçala i qui acull les demandes de llei.

…i la cirereta de tenir un poder judicial submís a la política ho deixarem per més endavant, que també en podem treure molt de suc.

Kiku Medina

Per posar, només, un exemple, el PSOE, no pas el PP, ha vedat la participació del departament de Joventut de la Generalitat de Catalunya a les primeres Conferències Europees de Joventut i ha calgut esperar al torn de la presidència belga per a poder ésser-hi presents.

Aquest és el veritable esperit conciliador, plural, tolerant i progressista del PSOE i, per tant, del PSC.

Hom no pot evitar de preguntar-se per què el PSC ha tolerat, per activa i per passiva, aquest boicot de dubtosa legalitat, ja que les polítiques de joventut són exclusives del govern de la Generalitat.

I ara resulta que ens hem de preocupar per no sé quina mala imatge de Catalunya a Espanya?

Algú, a hores d’ara, ens pot parlar seriosament de negociar qualsevol cosa amb Espanya quan, independentment de la sentència (gràcies) del TC, ni tan sols es respecten les competències que ja estan sobradament reconegudes i acceptades com a legals?

És evident, d’altra banda, que Esquerra ha aguantat molts i molt gruixuts menyspreus del PSOE sense que, aparentment, n’hàgim obtingut cap benefici com a poble, fet que pagarà, com tot sembla indicar, a les properes eleccions.

Però, malgrat tot, qui ha demostrat de manera fefaent una actitud constant de deslleialtat ha estat el PSC i el seu partit pare, el PSOE (enteneu pare a la manera antiga).

Ni tan sols no han estat capaços, els socialistes espanyols, de treballar en favor de la presència del català a la unió europea, malgrat haver-ho promès fins a l’extenuació durant la campanya sobre el referèndum per la Constitució europea.

Els fets, incontrovertibles, són que votar en clau socialista equival a votar contra els interessos de Catalunya, de la nostra cultura. O és que també és raonable que les inversions del ministeri de Cultura espanyol a Catalunya siguin les més baixes de tot l’Estat?

Algú recorda que la Sagrada Constitució es refereix, explícitament, a l’article 3.3 (La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció) a la necessitat de treballar per enfortir el patrimoni lingüístic de la nació espanyola?

En fi, no podem demanar coherència a un partit, el PSC, que acorda un determinat encapçalament per a la manifestació d’aquest 10J i, quan li esmena la plana el PSOE-Chacón, a l’hora de la veritat ens surt amb aquesta rebequeria de la senyera (recolzada amb ben poca fortuna, lamentablement, pel mateix Carod-Rovira, en “Rovireche”, maltractat ara i adés pel socialisme espanyol sense cap mena de contemplació).

Com a mínim, tothom sap perfectament de quin peu calça el PP.

Primer caldria mirar les raons de fons d’aquest sentiment aparentment altruista, just i alliberador. No serà la por a la diferència la que, sota la màscara de la seguretat, de la igualtat, o de la discriminació, ens empeny a voler obligar a un col·lectiu de dones a vestir d’una forma “més occidental”?

Acusem a la religió musulmana de masclista i de poc respectuosa amb les dones. I, sense coneixement de causa, ens aferrem a aquests arguments diluïts per dictaminar sentència.
Parlem en nom de la seva dignitat, però no ens importa pas qui hi ha sota de cada burka i niqab. Parlem en nom de la seva llibertat, però no ens molestem en conèixer els motius o raons que les motiven a dur aquestes peces.

Fa només 500 anys que, gràcies a en Cristòfor Colom, vam començar a educar i cristianitzar als pobres americanets ja que feien i desfeien diferent a la nostra civilització supra- desenvolupada. És la tan preuada democràcia qui més morts ha dut des d’aleshores, més que qualsevulla dictadura. Des de fa 7 anys que els nostres països estem fent la guerra en nom de la Pau. I ara tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra coaccionant la forma de vestir en nom de la llibertat?

Si és contradictori buscar la pau a través de la guerra, si és contradictori assolir la castedat a través del sexe, si és contradictori arribar a la democràcia a partir d’una dictadura, no serà també contradictori dotar de llibertat a través de la coerció? La llibertat individual i grupal s’assoleix per imposició? Podem parlar d’atorgar dignitat a través de la deshonradesa?

Amb tots aquest dubtes no jutjo si està bé o malament, si és correcte o incorrecte aquesta forma de vestir; però el que tinc clar és que si realment és una injustícia i un atac a la dignitat, qui ha d’iniciar aquesta lluita són les persones que es troben sota el pes d’aquesta injustícia. I a partir d’aquí, els qui en som externs ja ens hi afegirem i donarem el màxim suport a aquesta causa. Però el que no podem pretendre és alliberar a algú que no es considera pres.

Al llarg de la història, qui ha iniciat les lluites socials són els qui estaven en la situació pejorativa. Doncs ara també el nostre paper com a societat que acull aquestes formes de convivència, de relació, d’espiritualitat, etc., consisteix en dotar de mecanismes de presa de consciència i de cerca de justícia i dignitat, però sempre des de la llibertat.

O potser caldria entendre que la nostra visió del respecte, de la dignitat, de la honradesa, etc., és una visió subjectiva? Som prou conscients de que els drets humans no deixen de ser drets europeus que pretenem imposar a tot el món?

Kiku Medina
http://kikukumba.blogspot.com

En aquesta nova fase política, la fermesa negociadora i la visió progressista transformadora de l’Estat dels socialistes s’hauran d’aplicar a fons per tal d’obtenir bons resultats per al país.

La ciutadania catalana ens demana aquest gest. Un gest que és de reafirmació en la capacitat d’autogovern de Catalunya i no de confrontació amb l’Estat o amb la resta de pobles i nacions d’Espanya.

Ara bé, per tal que el resultat sigui l’adequat, ens cal una reacció unitària, darrera del símbol de tots: la senyera. Hem d’evitar fragmentacions i cridòries estèrils. Tothom que consideri que l’Estatut és el full de ruta més sòlid i segur per fer front a aquesta etapa històrica ho ha de poder manifestar sota un símbol que ens representa a tots els catalans sense exclusions.

El plantejament és senzill i l’aposta és ambiciosa. La resta de pobles i de nacions d’Espanya han de tornar a conèixer les nostres reivindicacions, però també la nostra voluntat de negociació.

La indignació i la irritació d’avui per una sentència, que acatem però que no acceptem, ha de donar pas a un nou esforç negociador en el marc d’un nou pacte polític.

El marc constitucional ho permet i el ple autogovern de Catalunya ho necessita. No és hora d’aventures estranyes ni de passes enrere. Ens calen unitat i força. Som una nació.

Ens trobem en una època que indubtablement interessa que s’incentivin les compres però, evidentment, la necessitat primordial és que el ciutadà tingui diners disponibles per a gastar i, conseqüentment, efectuar les compres.

En aquest sentit, hi ha un aspecte que m’interessa especialment, sobre el que faig un anàlisi basat en la meva experiència personal com a consumidor. Si hom va al supermercat, trobarà molts productes d’alimentació i, dins de cada categoria, una diferència habitualment important de preu entre les marques més reconegudes i les marques blanques. Fa uns anys, quan aquestes marques van sorgir solien portar a la lletra petita qui les elaborava i, sorprenentment, en la majoria de casos solia ser una mateixa marca que, sota el seu nom vertader, venia el producte més car.

Amb la situació actual de crisi, el consum de marques blanques ha crescut molt, tal que hi ha supermercats que els prioritzen per sobre la de la resta. Fixeu-vos que ara ja no apareix el nom de l’empresa creadora del producte, doncs aquestes han conclòs que ho han de camuflar o, inclús, fer desaparèixer el seu nom i el seu treball de la marca blanca. Si analitzem els productes trobarem de tot, però, en molts casos, els ingredients solen ser de més qualitat a la marca tradicional. Alhora, la saviesa popular també diu en moltes ocasions que amb les marques blanques no gasten en publicitat i que això influeix en el posterior preu, però no puc evitar treure a col·lació un aspecte que em preocupa. Deuen haver-hi comptades excepcions que les marques blanques innovin i no vagin a remolc de les característiques d’un producte creat abans, d’algun tipus d’envàs o de qualsevol innovació que es faci.

Ens cal l’R+D+I. I em fa patir que si entrem en una dinàmica perversa de lluitar pels preus, s’opti per la retallada en un aspecte essencial pel progrés i per a la millora de la nostra qualitat de vida. Ara és el moment doncs, d’invertir en aquests aspectes per part de l’administració i no deixar sol el lliure mercat privat, perquè invertim en futur. Cal doncs rebutjar la tendència a sol·licitar retallades en tots els aspectes de despesa pública i, en especial, pel que fa a la innovació. A mig-llarg termini els consumidors ho agrairan.

Àlex Centelles
1r Secretari JSC Alt Penedès-Garraf

Ens trobem en una època que indubtablement interessa que s’incentivin les compres però, evidentment, la necessitat primordial és que el ciutadà tingui diners disponibles per a gastar i, conseqüentment, efectuar les compres.

En aquest sentit, hi ha un aspecte que m’interessa especialment, sobre el que faig un anàlisi basat en la meva experiència personal com a consumidor. Si hom va al supermercat, trobarà molts productes d’alimentació i, dins de cada categoria, una diferència habitualment important de preu entre les marques més reconegudes i les marques blanques.

Fa uns anys, quan aquestes marques van sorgir solien portar a la lletra petita qui les elaborava i, sorprenentment, en la majoria de casos solia ser una mateixa marca que, sota el seu nom vertader, venia el producte més car.

Amb la situació actual de crisi, el consum de marques blanques ha crescut molt, tal que hi ha supermercats que els prioritzen per sobre la de la resta. Fixeu-vos que ara ja no apareix el nom de l’empresa creadora del producte, doncs aquestes han conclòs que ho han de camuflar o, inclús, fer desaparèixer el seu nom i el seu treball de la marca blanca.

Si analitzem els productes trobarem de tot, però, en molts casos, els ingredients solen ser de més qualitat a la marca tradicional. Alhora, la saviesa popular també diu en moltes ocasions que amb les marques blanques no gasten en publicitat i que això influeix en el posterior preu, però no puc evitar treure a col·lació un aspecte que em preocupa.

Deuen haver-hi comptades excepcions que les marques blanques innovin i no vagin a remolc de les característiques d’un producte creat abans, d’algun tipus d’envàs o de qualsevol innovació que es faci.

Ens cal l’R+D+I. I em fa patir que si entrem en una dinàmica perversa de lluitar pels preus, s’opti per la retallada en un aspecte essencial pel progrés i per a la millora de la nostra qualitat de vida. Ara és el moment doncs, d’invertir en aquests aspectes per part de l’administració i no deixar sol el lliure mercat privat, perquè invertim en futur. Cal doncs rebutjar la tendència a sol·licitar retallades en tots els aspectes de despesa pública i, en especial, pel que fa a la innovació. A mig-llarg termini els consumidors ho agrairan.