No obstant, part de la premsa espanyola (la caverna) avui ens deixa unes portades antològiques. Defensen la seva festa i ataquen ferotgement el poble català disparant contra el seu Parlament. Aquí algunes perles:

El Mundo associa la paraula “animales” amb les imatges del president i el vicepresident del Govern català. Tota una declaració d’intencions, directament explícita. Per l’ABC la culpa és dels nacionalistes (els catalans, s’entén) però La Gaceta ho enfoca a Zapatero. O uns o altres? “Muerte en el ruedo”, diu La Razón, però el més curiós és l’apunt: ‘Unos jeques arabes pretenden construir una Mezquita en La Monumental‘. El Diario de Burgos diu que Cataluña da la espalda a la fiesta nacional. Encara no han entès que som una nació diferent?

Davant de tant d’amor per part d’aquests, per què segueixen retenint-nos amb la idea cansina d’indisoluble unidad? Adéu, Espanya!

Per això, dimecres em vaig trobar amb en Miquel Carrillo, del grup parlamentari d’Esquerra [bloc]. Ell és de Gelida, poble del que en va ser alcalde durant 3 anys i on va fundar la ràdio municipal, una referència a la comarca. La trobada la vam fer a la seu d’Esquerra a Sant Sadurní. Carrillo és el diputat d’aquest partit que té assignats els territoris de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, perquè és l’únic diputat d’aquests territoris a la Cambra. La oficina parlamentària d’aquest diputat consisteix en moure’s al lloc on els ciutadans el puguin requerir per anar a conversar, escoltar, o atendre’ls. I m’explicava que habitualment es troba amb ciutadans que li volen acostar els seus problemes. Al Parlament de Catalunya, Carrillo és portaveu a les comissions d’Agricultura i de Cooperació, i coordinador de l’Intergrup per la pau i la llibertat al Sahara.

Del que menys vam parlar és de la llei electoral i sobretot vam parlar molt sobre el Penedès. La Vegueria Penedès, que va pel camí de no existir mai, va ser un tema estrella de la nostra conversa. En aquest post en parla, del Penedès, i ve a ser el que em va comentar. Un altre dels temes que vaig aprofitar per comentar-li, és l’aplicació de l’article 6.4 de la llei d’Universitats. L’anterior comissionada, Blanca Palmada, s’havia compromès públicament a tirar endavant un decret per fer-ho possible, però tot això ha quedat en paper mullat. Aquí en deixo informació al respecte.

Em va agradar parlar una estona amb aquest diputat, que tot just en aquell moment ens varem conèixer. Entre d’altres temes varem comentar qüestions de les coses que fa el Parlament. Recomano a aquells que tinguin alguna inquietud política, però sobretot també a aquells a qui els agradi debatre temes polítics o posin en dubte la feina del Parlament, que parlin amb algun diputat. De la seva zona, del seu àmbit. Si aquest és accessible, es presta a dialogar, veuran com també són persones.

Sergi Sabaté
www.sergisabate.cat

La presentació fou lluïda, amb la participació de Francesc-Marc Àlvaro i el propi Gendrau. Àlvaro és qui ha fet el pròleg del llibre. Un text que, pel fet d’estar poc acostumat a llegir Marc-Àlvaro i menys en català, i pels elogis i la forma com descriu al polític em semblava que estava llegint Guillem Carol. En tot cas, aquest darrer admet herències alvarianes en les seves escriptures. Un Àlvaro que va dir, com també escriu al llibre, que Campuzano ha de passar als llibres d’història per ser un dels principals impulsors de la supressió definitiva del servei militar a Espanya. En la publicació, el polític detalla que això va ser un dels punts del pacte del majèstic.

‘Carles Campuzano: patriotisme a peu de carrer’ són 130 pàgines, que passen volant, i que permet conèixer tot el recorregut de més de vint anys en política del seu protagonista. He tingut la oportunitat de llegir-lo aquests dies de Nadal. Campuzano relata els seus inicis a la JNC, arran de les seves inquietuds nacionalistes quan anava a l’institut a Vilanova, passant per l’emoció de ser diputat al Parlament de Catalunya (1992), el fet de deixar-ho de ser després d’una conversa de sofà amb el president Pujol (1995) i, sobretot, detalla les seves accions al Congrés de Diputats, lloc on hi fa política des de fa 13 anys i on les ha viscut de tots colors.

En aquest sentit, em queda la sensació que he conegut, al llibre, el Campuzano més polític, més de partit. No se li ha de treure mèrit – ans al contrari – a totes les accions legislatives que s’han endegat gràcies a ell o al seu grup parlamentari. Però, a diferència d’altres llibres de polítics dels quals se’n fa més ressò per alguna frase polèmica més que per la vàlua del propi text, el citat llibre no té, al meu parer, cap punt de polèmica i se’n surt prou bé quan Gendrau el vol ubicar en “l’entorn crític” de Convergència. Tampoc tenen pèrdua alguns detalls simpàtics, com el fet que li van tirar un pastís a la cara o una galleda d’aigua mentre impartia una xerrada a l’autònoma.

El currículum en polítiques socials de Campuzano que explica al llibre és d’un nivell notable. És un dels polítics que treballa, que escolta. De fet, és dels que no s’ha quedat pas enrere i fa un bon ús de les eines 2.0 aplicades a la seva feina. És, per tant, una lectura recomanable, molt amena. I, sí, des d’un punt de vista partidista. Però, a tot plegat, acabo pensant, més enllà del llibre… Voldria Campuzano acabar de maquillar la seva carrera política tornant a la política municipal i treballant per la seva Vilanova?

Dissabte la plaça no estava plena. No hi havia expectació creada i l’acte, al meu parer, no tenia ritme. O potser és el fet de veure cada any el mateix el que em genera aquesta sensació de monotonia, i alguns em diran que jo no sóc el target, sinó que ho són els turistes. Espero que aquesta premissa no sigui certa o tindríem un problema.

M’agradaria que la Reina del cava tingués una implicació més oberta amb el producte. Que fos un personatge que, durant l’any que suposadament ostenta aquest “càrrec” participi en actes públics. L’únic acte públic i multitudinari que la Confraria organitza és aquesta coronació. En uns dies, el cuiner Ferran Adrià serà investit confrare d’honor en un acte que serà privat. Segurament, investidures com les d’Adrià, on en el seu dia Joan Laporta, podrien congregar força expectació.

Seria bo, també, que la Reina pogués ser una persona mínimament de la terra. O anar-ho combinant entre glamour internacional, catalanes que s’ho mereixen i que les noies del poble també puguin optar a una coronació com aquestes. N’estic segur que per a elles seria un fet inoblidable, i per la confraria un estalvi considerable. Sí, d’acord, potser no sortirien a l’Hola, però de ben segur que, amb orgull, representarien el cava.

I seria bo que quan la Reina s’adreci a la gent que hi ha a la plaça ho faci amb una mica de gràcia. Enguany, la maleguena Reyes no va ni tan sols intentar allò de “bona ní a totong” que d’altres reines han fet. Les seves -pèssimes- paraules van ser una col·lecció de tòpics que qualsevol noia d’aquestes diu a la premsa del cor quan aterra en un aeroport. Cap relat personal amb el cava; cap compromís com a embaixadora del producte; cap comentari emocionalment referenciant a la gent del Penedès. M’he pres la molèstia de transcriure-ho d’aquest vídeo:

“Bueno buenas noches a todos. Es un placer para mi poder estar aquí esta noche con todos vosotros y poder disfrutar de este momento. Para mi es un orgullo y me llena de satisfacción ser esta noche elegida la Reina del cava, y me gustaría dar las gracias a todos los cofrares, a Sant Sadurní y a todos vosotros por haberme hecho Reina del cava, que para mi de verdad que es un orgullo y espero que disfrutéis de esta semana y os divirtáis muchisimo. Un beso muy grande para todos y de verdad muchisimas gracias por todo este cariño que me habéis mostrado y espero volver muy pronto. Jeje.

Bueno, y me gustaría también saludar a todos esos malagueños, que me he encontrado un montón de malagueños aquí. Y que nada, que me llena de orgullo de verdad poder estar aquí esta noche. Muchas gracias a todo y un beso muy grande”.

“Orgullo y satisfacción”. Almenys va ser un parlament ‘reial’.