La sentència del TC ha dilapidat totes les seves aspiracions. Els federalistes de bo fe, els confederals que duen el lliri a la mà i els convergents practicants de la religió de l’ambigüitat han quedat tocats de mort. La sentència els ha despullat completament. Ha fet transparents i evidents totes les seves contradiccions. Les impostures, els salts mortals o els jocs de mans ja no són possibles. El dissabte passat va parlar la societat civil. Ara és el moment de la política. D’aquella política que s’escriu en majúscules.

Els socialismes desprenen tuf a derrota. Per més retocs estètics que pugui arribar a fer, no se’l poden treure de sobre. N’estan xops. Enfront d’aquesta nova situació intenten construir un nou escenari: si no em voten a mi que no votin a ningú. Per tant, barra lliure i merda per tothom. La situació és nova i el descrèdit cada dia és més generalitzat. Un punt més pels estrategs nicaragüencs. Ara bé, sembla que no han calculat que si s’enfonsa el vaixell ells seran els primers que tastaran l’aigua.

Quan arriba l’estiu molts intentem distanciar-nos del nostre dia a dia per aparcar vicis, corregir manies i apaivagar l’estrès. Cerquem aquella distància física que, al capdavall, t’acaba aportant una distància emocional. Alguns marxen a l’altra punta de món, d’altres canvien de residència i, la gran majoria de mortals, intentem canviar alguns petits detalls de la quotidianitat. El meu canvi, per simplista que pugui semblar, consisteix en canviar de bar. Si a l’hivern, com he escrit algunes vegades, és temps d’Inzòlia, l’estiu és temps de Coro.

Quan el sol comença a perdre la seva intensitat és l’instant idoni per instal·lar-se a la terrassa del Coro. És el moment per quedar amb els amics, retrobar a vells coneguts i prodigar-se entre la vilafranquinistis imperant. Un te fred i unes patates amb suc acostuma a ser un bon preludi. Som una vila de costums i l’estiu és, sens dubte, temps de Coro.

Els meus coneixements d’economia són més aviat escassos. Tot i estudiar economia a la universitat, sóc incapaç de preveure i mesurar la gran majoria de receptes econòmiques. Tampoc m’atreviria a donar molts consells sobre la matèria. Ara bé, no estic sol. De fet, tinc la sensació que la immensa majoria d’experts en temes econòmics tampoc han estat grans gurus en temps d’incertesa. Tot i els múltiples profetes que ara surten de sota les pedres, ben poca gent havia previst la magnitud de la crisi econòmica.

El mateix Hayek, de fet, ja carregava contra els profetes de l’economia explicant que, tot i les múltiples teories, els cicles econòmics tenen un alta carrega sociològica difícil de predir.

Maquiavel explica en “El Príncep” que moltes de les crisis dels estats –ell parlava d’escàndols públics- són com la tuberculosis. Maquiavel escriu: “En aquestes coses passa com diuen els metges de la tisi, que al principi és fàcil de guarir i difícil de conèixer. Així mateix passa amb les coses de l’Estat, que coneixent-les amb temps als mals que se’n deriven es guareixen de seguida; però quan, per no haver-los descoberts, arrelen i creixen de tal manera que qualsevol els reconeix però ja no hi ha remei.”

Estic convençut que hi ha remei. Això sí: com també diu Maquiavel, aquest passarà forçosament per no acontentar a tothom.

Els papers de víctima i botxí es difuminen fins a intercanviar-se

Un cop més tots a la ratonera. El passat diumenge Josep Anglada, el líder populista i xenòfob de Vic, va visitar Vilafranca per participar en una paella popular que organitzava el seu partit. Al mateix temps un grapat d’associacions del Penedès va decidir muntar una manifestació per mostrar-hi el seu rebuig. Fins aquí cap problema. Uns i altres exposen lliurement els seus plantejaments per més delirants que puguin arribar a ser. El veritable problema el tenim en el desenllaç de la manifestació, quan alguns d’aquests manifestants (no pas tots, és veritat) decideixen anar a escridassar, tirar pedres i provocar als integrants de PxC. Aquests, segurament sense proposar-s’ho, obliguen a la policia a intervenir. I és just aquí on els papers de víctima i botxí es difuminen fins a intercanviar-se. Anglada es transforma en la víctima. I bé, si fins llavors Anglada no tenia espai mediàtic per vendre el seu discurs, els manifestants incontrolats l’ajuden i es converteixen en els seus publicistes més eficients. Un cop més, ja hi tornem a ser.

De fet, el padró és un mer tràmit administratiu que serveix per quantificar les persones que resideixen dins d’un municipi. És a dir, no empadronar a l’immigrant irregular no soluciona el problema. Eliminar-lo d’una llista no significa esborrar-lo del mapa, fer desaparèixer el problema. Aquest segueix existint i, fins i tot, pot augmentar. El fet de no empadronar-lo comporta deixar de controlar un nombrós grup de la població potencialment problemàtic.

La solució, però, no passa per delimitar el padró i els drets que aquest comporta

És veritat que la legislació espanyola és contradictòria en aquesta matèria. I sí: també és veritat que l’administració local, si no se’ls dota de més recursos, li és terriblement dificultós gestionar la immensa onada migratòria dels últims anys. Tot això és cert i s’ha de denunciar. La solució, però, no passa per delimitar el padró i els drets que aquest comporta.

Els successius governs espanyols (socialistes i populars) ens han conduït fins aquesta situació. Entre els anys 2000 i 2005 es va legalitzar la situació de més d’un milió de persones. En conseqüència, en tan sols cinc anys, moltes poblacions catalanes han doblat la taxa de nouvinguts.

La bonança econòmica de l’última dècada ha evitat que aquest brutal augment generés grans conflictes. Els bons temps, però, s’han acabat i la crisi econòmica ha castigat, sobretot, aquesta nova immigració. Criminalitzar-la és un error. Al capdavall n’és un afectada més.

Així, doncs, no tenim cap més camí que afrontar la situació. I afrontar-la des de l’honestedat i abandonant els electoralismes estèrils. Per començar fora bo que assumíssim que els immigrants arribats durant aquests últims anys ja no marxaran.

Per tant, la integració social, l’assumpció d’una identitat (o no) compartida i la regulació de la seva situació serà el veritable cavall de batalla.

Pensar que negant el padró finalitzarà el problema de la immigració irregular és tan absurd com creure que eliminant les oficines de treball es pot acabar amb l’atur.

Els pobles es van mobilitzant, la gent parla i es genera debat. El discurs va calant. De mica en mica, abandonant les grans estridències però sense treves ni descans, el moviment independentista va agafant força. La musculatura va creixent, es va reforçant i es normalitza. El dissabte, abans d’anar a comprar els diaris i recollir l’àvia per anar a dinar, vaig anar a votar. Vaig votar afirmativament sabent que arribaria a casa i, de moment, seria que no. Són les complexitats del procés. Ningú ha dit que fos un camí fàcil. Ens espera un immens treball encara. Tots els grans objectius col·lectius, però, necessiten gent disposada a treballar amb perseverança, il·lusió i paciència. Nosaltres, per sort, la tenim.

És cert que aquesta tercera onada de consultes ha perdut força mediàtica. Però la gent, de forma completament anònima, va sortint, es va mullant i va agafant consciència. El missatge va guanyant adeptes i va calant com la pluja fina de primavera. Possiblement les consultes no seran el desllorigador de tot plegat. Segurament no hi ha haurà un desllorigador màgic que ens condueixi a la independència. No hi haurà un dia i una hora assenyalada. El camí pot ser llarg, però el que compta és fer camí. Hi ha un clàssic espanyol que ho expressa a la perfecció: “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. El 25 d’abril, doncs, haurem fent una mica més de camí.

M’aixeco. Són les dotze. Vaig lentament cap a la dutxa i obro l’aixeta perquè l’aigua es vagi escalfant mentre endollo l’estufa i col·loco l’estora. Em trec el barnús, el penjo en un petit clau pretén ser un penjador i entro a la dutxa. L’aigua es va escolant finament per tots els racons del cos mentre els vaig repassant parsimoniosament. Finalment, obro la cortina per agafar el barnús i vaig caminant cap a la cuina per preparar-me el familiar vas amb llet i cola-cao. Avui sense galetes. Amb el got a la mà retorno a l’habitació. Engego el mac i comença a sonar l’últim CD de la Brigada. Com més l’escolto més m’agrada. Obro el Gmail. Veig a la bústia d’entrada un missatge del Jordi Llavina. Aquest acaba dient:

“a la terrassa de casa meva, la taula de teca fa hores que està parada per unes tovalles blanques, de quatre dits de gruix”.

No entenc res. De cop, però, obro la finestra i contemplo l’Eixample emblanquinada. Els flocs van caient lentament com si algú els frenés abans d’arribar a terra. La nevada es densa i constant. Des de la finestra, amb una mica d’esforç, puc veure el mar. Avui no volen les gavines.

A l’hora de traçar línies és elemental saber amb qui jugues

A l’hora de traçar línies és elemental saber amb qui jugues, de quina part estàs i fins on pots arribar. Molts dels europeus autodenominats d’esquerres sovint obvia quin és el seu bàndol i gràcies a quin sistema poden jugar. Per sobre de les dretes i les esquerres convé tenir present que juguem en el terreny de la democràcia. No es pot justificar el castrisme dient que és un règim d’esquerres ja que, a més de ser una premissa errònia, parteix d’un plantejament reduccionista. El fet que l’illa disposi d’un sistema sanitari o d’ensenyament força homologable (tot i que cada cop més discutible) no justifica l’absència de llibertat. No podem caure en la trampa de contraposar una sèrie de serveis socials a la manca de llibertat.

La llibertat no és negociable. La llibertat no és un joc que es pugui disputar per etapes i establir per terminis. La tens o no la tens. El castrisme mata, empresona i destrueix el pensament discordant. El castrisme ha empobrit una societat d’onze milions de persones que malviuen demanant almoines pel carrer. El poble cubà no ha escollit la situació que està patint. Cada vegada que algú justifica –ni que sigui tímidament- el castrisme està recolzant el pensament únic, la censura i l’assassinat. Està justificant, al capdavall, la seva manca de llibertat.

El Govern fa temps que va renunciar a un projecte de país

Amb aquest gest autoritari (que no d’autoritat) es va tancar el debat: un dels pocs consellers competents del Govern es va veure obligat a rectificar públicament una opinió que, més que un judici personal és, aquestes alçades, tota una constatació de la realitat. De fet, no va opinar: va descriure una realitat de forma simple i concisa. Dir que “el Govern fa temps que va renunciar a un projecte de país”, parlar de “fatiga” de la fórmula tripartita i dir que “tot indica que [la ciutadania] no donarà suport a nous experiments ni artefactes inestables” no és cap gran descobriment.

El conseller Maragall, però, ha estat el nen torracollons que s’ha atrevit a dir en veu alta el que molts altres només comentaven entre passadissos. El rei va despullat –ha exclamat el titular d’educació. Mentrestant la resta dels socis del govern enlloc d’intentar vestir un rei que va ridículament nu, es dediquen a mirar amb cara de sorpresa les elementals constatacions del nen torracollons.