Per posar, només, un exemple, el PSOE, no pas el PP, ha vedat la participació del departament de Joventut de la Generalitat de Catalunya a les primeres Conferències Europees de Joventut i ha calgut esperar al torn de la presidència belga per a poder ésser-hi presents.

Aquest és el veritable esperit conciliador, plural, tolerant i progressista del PSOE i, per tant, del PSC.

Hom no pot evitar de preguntar-se per què el PSC ha tolerat, per activa i per passiva, aquest boicot de dubtosa legalitat, ja que les polítiques de joventut són exclusives del govern de la Generalitat.

I ara resulta que ens hem de preocupar per no sé quina mala imatge de Catalunya a Espanya?

Algú, a hores d’ara, ens pot parlar seriosament de negociar qualsevol cosa amb Espanya quan, independentment de la sentència (gràcies) del TC, ni tan sols es respecten les competències que ja estan sobradament reconegudes i acceptades com a legals?

És evident, d’altra banda, que Esquerra ha aguantat molts i molt gruixuts menyspreus del PSOE sense que, aparentment, n’hàgim obtingut cap benefici com a poble, fet que pagarà, com tot sembla indicar, a les properes eleccions.

Però, malgrat tot, qui ha demostrat de manera fefaent una actitud constant de deslleialtat ha estat el PSC i el seu partit pare, el PSOE (enteneu pare a la manera antiga).

Ni tan sols no han estat capaços, els socialistes espanyols, de treballar en favor de la presència del català a la unió europea, malgrat haver-ho promès fins a l’extenuació durant la campanya sobre el referèndum per la Constitució europea.

Els fets, incontrovertibles, són que votar en clau socialista equival a votar contra els interessos de Catalunya, de la nostra cultura. O és que també és raonable que les inversions del ministeri de Cultura espanyol a Catalunya siguin les més baixes de tot l’Estat?

Algú recorda que la Sagrada Constitució es refereix, explícitament, a l’article 3.3 (La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció) a la necessitat de treballar per enfortir el patrimoni lingüístic de la nació espanyola?

En fi, no podem demanar coherència a un partit, el PSC, que acorda un determinat encapçalament per a la manifestació d’aquest 10J i, quan li esmena la plana el PSOE-Chacón, a l’hora de la veritat ens surt amb aquesta rebequeria de la senyera (recolzada amb ben poca fortuna, lamentablement, pel mateix Carod-Rovira, en “Rovireche”, maltractat ara i adés pel socialisme espanyol sense cap mena de contemplació).

Com a mínim, tothom sap perfectament de quin peu calça el PP.

I no cal perquè, gràcies a la caterva de nostàlgics recalcitrants disfressats d’empresaris de cinema, aviat no hi haurà ni una sola pel·lícula en català (l’idioma molest d’aquesta minoria d’11 milions de parlants).

Val a dir que ara entenc les reticències dels governs del president Pujol a aprovar una llei del cinema que exigís un tracte respectuós per part de les multinacionals i de les distribuïdores.

No és un tema important, podem passar sense aquesta llei, no es pot obligar a ningú a ser educat…

El cert és que no ens podem queixar més sense actuar (com acostumem a fer), cal que ens impliquem, un cop més, en la defensa dels nostres drets com a poble.

És per això que em vull fer ressò de la iniciativa de la Plataforma per la Llengua que du per nom Queixa’t i actua pel cinema en català!

Des del meu punt de vista (radical, com no podia ser d’una altra manera), fins que no demanin disculpes de manera explícita, pública i publicada no penso anar al cinema.

No penso pagar per a ésser insultat.

Sempre ens quedarà la versió original…

Des del meu punt de vista, un país que es declara aconfessional no pot, de cap de les maneres, escenificar un funeral al més pur estil franquista mitjançant la celebració d’una missa. Es tracta d’un acte de reconeixement al sacrifici d’un soldat i, per tant, no s’hi pot barrejar la religió, a menys que l’estat en qüestió sigui catòlic (com, lamentablement, és el cas).

I dic lamentablement perquè aquests tics reaccionaris sovintegen i caracteritzen la feble democràcia espanyola. Lluny ha quedat la visió reformadora que alguns tingueren de la transició, ja que els capellans castrenses segueixen ben actius i ben incorporats a l’imaginari col·lectiu típicament espanyol. No existeix, per tant, la necessària separació entre Església i estat.

Això, de retruc, ens allunya (a alguns, cada cop més en nombre) del sentiment de pertinença a un estat instal·lat en una manera de fer rància, anacrònica.

Em pregunto, per tant, com és que encara, a hores d’ara, podem trobar persones, al nostre país (Catalunya, per si hi ha algun dubte…), que se sentin a gust com a ciutadans o ciutadanes d’un estat que no qüestiona la monarquia, que no ha volgut enfrontar-se amb el seu passat totalitari, que no és ni serà mai federal, que no sent com a pròpia la diversitat lingüística, que es manté i es mantindrà instal·lat en l’economia del totxo, que no innova, que no investiga, que no desenvolupa tecnologia, que s’allunya d’Europa tant en la seva manera de fer com en la seva manera d’interpretar el món, que fomenta actituds xenòfobes contra Catalunya (terriblement semblants a les emprades pel règim servi, per parlar d’un exemple més aviat recent) i que segueix, tossut, amenaçant amb la força de les armes per a mantenir la unitat territorial (tret del cas del Sàhara, antiga autonomia espanyola…).

El millor de tot, però, és que la Fiesta Nacional segueix essent el paradigma de l’espanyolitat i, per tant, no cal ni que ens plantegem la possibilitat d’abolir aquest espectacle cruel i abominable, no fos cas que, a partir d’ara, Catalunya hagués decidit, per fi, fer el pas definitiu cap a l’evolució social i cap a la plena integració a l’Europa desenvolupada.

Naturalment, tothom té dret a voler formar part d’un país de pandereta…

El darrer, però no últim, cas el trobem en el nefast anunci de Visionlab, que pretén ser original en presentar-nos un canvi d’imatge radical d’un comprador (masculí) que en emprovar-se unes ulleres se’ns apareix com l’actor Pierce Brosnan. Naturalment, quan se les treu torna a ser normal.

Fins aquí, tret de la poca originalitat argumental, res a dir.

Ara bé, la reacció de totes les dones (només les dones semblen comprar ulleres…) és d’un evident rebuig pel físic del pobre comprador. Especialment desagradable és la imatge d’una dona que sembla encantada de veure el fals Pierce Brosnan però que quan veu que es tracta d’un home normal no pot evitar la sensació de vòmit que, lògicament, provoca una visió tant horrible (llegiu la ironia, siusplau).

Naturalment, aquesta mena d’anuncis atempta contra la dignitat humana, contra el sentit comú i, potser el més important, contra la igualtat que tant ens costa de construir.

Imaginem, ni que sigui per un moment, el cas contrari, homes que vomiten en veure una dona normal. És quelcom tant inacceptable que em costa d’entendre que encara no hagin enretirat l’anunci.

Si el que pretenen és que se’n parli, de l’anunci, ho han aconseguit.

Ara, potser que s’ho facin mirar…

Darrerament he pogut constatar que existeix una evident manca de sensibilitat en relació a infinitat d’aspectes de la nostra vida quotidiana. Citaré, tan sols, dos exemples.

A Vilafranca del Penedès, algunes persones han adquirit el costum de deixar constància de la seva valuosa existència en forma d’excrements canins (fet comú, malauradament, arreu de la vila). Un dels indrets preferits, tristament, és la porta d’alguna llar d’infants. La que conec més de prop gaudeix del dubtós honor de presentar marques diàries d’orins a la paret, prop de la porta d’entrada de la canalla. Com a complement, podem observar una gran acumulació d’excrements tot al llarg de la vorera per on circulen els cotxets de nadons i, com no, a una zona de terra propera al recinte.

Existeix una evident manca de sensibilitat en relació a infinitat d’aspectes de la nostra vida quotidiana

Hom podria considerar que es tracta d’incivisme, simplement, però em temo que és degut a una manca total i absoluta de sensibilitat envers els més petits i envers el conjunt de la societat, ja que els nostres impostos han d’anar destinats, en part, a netejar la brutícia d’aquestes persones (que no dels pobres animals que les pateixen) que, diàriament, s’ocupen de mantenir ben bruts tots els arbres de la zona.

Un altre exemple d’insensibilitat l’he trobat al Maresme, on una comunitat de propietaris ha decidit arrencar un arbre immens, un avet d’intenses tonalitats blavoses, amb la única intenció d’estalviar-se les molèsties causades pels ocells i de desterrar la seva ombra, molèstia inexcusable a l’hora de captar l’energia solar estival.

De ben segur que molta gent considerarà que tot plegat és una gran exageració, que si hi ha excrements a la porta d’una llar d’infants és per culpa dels polítics i que si han arrencat un arbre no passa absolutament res, ja que és, tan sols, un objecte, però la meva percepció és que ens cal, com l’aire que respirem, recuperar la sensibilitat.

Però hem de tenir ben present que ningú no vindrà a recuperar-la per nosaltres, que no ho podem delegar, que es tracta d’apostar per una actitud vital determinada, més atenta, més pausada, més conscient.

Més difícil…