L’autocrítica és necessària. De fet, m’atreviria a dir que és imprescindible. Ja vaig dir en el seu dia que això de les consultes, en funció del vent que bufés, podia acabar sent un trist foc d’encenalls. I és que la gran virtut de les consultes –que és estar organitzat des de la base- pot ser el mateix temps la seva gran debilitat. No hi ha cap organització sòlida, cap lideratge concret, ni cap mena de planificació.

consulta-independenciaJa només per la il·lusió i el desacomplexament que generen el moviment és positiu. Milers de voluntaris destinen temps, diners i feina (de forma totalment desinteressada) a la confecció de les consultes. La pregunta, però, és si això ja és suficient. És a dir, si ens podem permetre que de 300.000 persones només en votin 60.000. Si volem guanyar –que suposo que és del què es tracta- són suficients aquests resultats?

A la consulta d’Arenys de Munt la reacció espanyola va ser esperpèntica. Semblava que Espanya s’estigués esquarterant. A les del 13D s’ho van agafar amb més calma, ja no fèiem tanta por. A les del passat diumenge, però, semblava que la histèria inicial s’hagués convertit en simple ironia.

Les primeres consultes semblaven el desllorigador màgic, el timbaler del Bruc que ens havia de salvar. En aquestes darreres, però, tinc la sensació que el timbaler s’ha quedat sense muntanyes.