Què ha passat amb l’Espanya aconfessional que prometia la Sagrada Constitució? La sempre lamentable mort d’una persona, en aquest cas un soldat de l’exèrcit del Regne d’Espanya, ha tornat a evidenciar la forta presència de l’Església als estaments de l’estat.

Des del meu punt de vista, un país que es declara aconfessional no pot, de cap de les maneres, escenificar un funeral al més pur estil franquista mitjançant la celebració d’una missa. Es tracta d’un acte de reconeixement al sacrifici d’un soldat i, per tant, no s’hi pot barrejar la religió, a menys que l’estat en qüestió sigui catòlic (com, lamentablement, és el cas).

I dic lamentablement perquè aquests tics reaccionaris sovintegen i caracteritzen la feble democràcia espanyola. Lluny ha quedat la visió reformadora que alguns tingueren de la transició, ja que els capellans castrenses segueixen ben actius i ben incorporats a l’imaginari col·lectiu típicament espanyol. No existeix, per tant, la necessària separació entre Església i estat.

Això, de retruc, ens allunya (a alguns, cada cop més en nombre) del sentiment de pertinença a un estat instal·lat en una manera de fer rància, anacrònica.

Em pregunto, per tant, com és que encara, a hores d’ara, podem trobar persones, al nostre país (Catalunya, per si hi ha algun dubte…), que se sentin a gust com a ciutadans o ciutadanes d’un estat que no qüestiona la monarquia, que no ha volgut enfrontar-se amb el seu passat totalitari, que no és ni serà mai federal, que no sent com a pròpia la diversitat lingüística, que es manté i es mantindrà instal·lat en l’economia del totxo, que no innova, que no investiga, que no desenvolupa tecnologia, que s’allunya d’Europa tant en la seva manera de fer com en la seva manera d’interpretar el món, que fomenta actituds xenòfobes contra Catalunya (terriblement semblants a les emprades pel règim servi, per parlar d’un exemple més aviat recent) i que segueix, tossut, amenaçant amb la força de les armes per a mantenir la unitat territorial (tret del cas del Sàhara, antiga autonomia espanyola…).

El millor de tot, però, és que la Fiesta Nacional segueix essent el paradigma de l’espanyolitat i, per tant, no cal ni que ens plantegem la possibilitat d’abolir aquest espectacle cruel i abominable, no fos cas que, a partir d’ara, Catalunya hagués decidit, per fi, fer el pas definitiu cap a l’evolució social i cap a la plena integració a l’Europa desenvolupada.

Naturalment, tothom té dret a voler formar part d’un país de pandereta…