En tot el debat sobre les consultes sobiranistes la participació ha centrat la majoria de discussions. Alguns deien que un 30% era poc, altres que un 15% era una èxit i, fins i tot, s’han escoltat veus provinents de les espanyes apuntant que els resultats estaven amanyats. La participació, però, és tan sols la cirereta del pastís. Al capdavall és només un petit indicador que, en cap moment, és totalment fiable o indicatiu del que passaria en condicions normals i vinculants. Evidentment és important però, en cap cas, és un element decisiu. Ara bé: entenc que aquells que pensaven que les consultes serien el desllorigador que ens portaria, en qüestió d’hores, a la plaça Sant Jaume tot celebrant la independència estiguin desencisats. En fi, cada cosa al seu lloc. Des del meu punt de vista les consultes populars s’han de valorar des de quatre fronts.

Primer: ressò internacional. Que la BBC, Le Monde, The New York Times o Al Jazeera cobreixin l’esdeveniment és indicatiu. La internacionalització del conflicte és essencial en un món totalment globalitzat.

Segon: articulació del malestar. Que la societat catalana hagi articulat tot el sistema de les consultes sense la implicació de l’administració és un fet destacable. I més encara que s’hagi edificat d’una forma cívica, endreçada, seriosa i plenament democràtica.

Tercer: temporitzar l’agenda política. Les consultes han marcat el pols de l’agenda política i, ben possiblement, la continuaran marcant fins les properes eleccions. Per tant, la fauna política no pot obviar aquest fet i no podrà menysprear-ne el seu afecta. Ara bé, fora bo que la tan esmentada societat civil tingués en compte que sense polítics mai arribarem a rematar. Per tant: espero, confio i desitjo que aquesta onada sobiranista es tradueixi a les següent eleccions.

Quart: transversalitat. La transversalitat d’edats, ideologies, procedències i classes socials dels votants fa preveure que la qüestió té camí per córrer. El fet que no estigui segrestada per cap grup determinat és essencial.

Però bé, no sé com acabarà el tema de les consultes. No sé si serà definitiu o, tot plegat, serà un trist foc d’encenalls. No sé si Catalunya serà lliure d’aquí 2, 3 o 10 anys. No en tinc ni la més remota idea. Avança tot a un ritme tan vertiginós que m’és molt complicat reflexionar i destriar allò que és important d’aquelles coses que simplement són supèrflues. Veig que anem cremant etapes i que, cada vegada, ho fem amb més rapidesa i amb més convicció. Veig que no tenim un pla ben definit però també veig que les grans independències europees tampoc en van tenir. Veig que alguna cosa es mou i que anem cap algun lloc. Això sí: no em facin dir el què ni el com. No en tinc ni la més remota idea. Hi ha tantes variables i el ritme és tan frenètic que m’és impossible predir res. Només sé que el catalanisme polític, en condicions normals, sempre ha tendit a guanyar autogovern i que, tard o d’hora, la independència acabarà arribant. La societat catalana sempre tendeix a sumar. Fins i tot quan resta acaba sumant. Suposo que tot és qüestió de temps i, com canta Manel, de vegades una carambola de sobte ens indica que ens en sortim. Ara: és important apuntar, tenir clar el nord i no perdre mai l’objectiu de vista. Només així podrem arribar al final.

Guillem Carol
www.guillemcarol.cat