L’editorial compartit entre tots els rotatius catalans era una última trucada a Espanya. Explicava d’una manera conciliadora el perquè del nostre malestar. La reacció espanyola, però, va ser d’una visceralitat cavernícola.

Només falta algú que sàpiga entomar el guant

Aquestes alçades, si el context polític i social no dóna un gir de 180 graus, l’Estat català és el millor negoci possible. L’agonitzant empat gazielià entre Catalunya i Espanya necessita resoldre’s. L’Estat espanyol ens menysprea, ens espolia i ens insulta. Cada any 22.000 milions d’euros marxen de Catalunya. És a dir, cada dia 60 milions s’esfumen pel pont aeri. El dèficit fiscal és insuportable. Mentrestant les infraestructures catalanes són gairebé tercermundistes. Espanya ens arrossega cap a la mediocritat quan podríem tendir a l’excel·lència.

El mateix temps que el malestar es generalitza comencem a tenir un objectiu compartit. Podem analitzar el moment present, conèixer els nostres punts forts i els nostres punts febles. Ens cal, però, una estratègia de país que faci possible avançar cap a uns objectius nacionals. Ens cal compartir un projecte. Una estratègia de país que no és un pla inversor de recursos econòmics i socials sinó una acció per fer possible disposar del màxim control de les decisions polítiques.

De mica en mica anem sumant, això ja no hi ha qui ho aturi. Només falta algú que sàpiga entomar el guant.