Doncs si, ho afirmo rotundament…

I perquè, us preguntareu?

Doncs perquè estàvem massa ben acostumats… i potser cal que us ho expliqui.

Hem viscut una època en el que em disfrutat del consum a cotes mai vistes a l’historia de la Humanitat.

Hem tingut productes d’un grau raonable de qualitat a un preu molt assequible, i si féssim allò tant mani’t de l’escandall, entendríem fàcilment el perquè.

S’ha fabricat amb un cost de manufactura molt, massa competitiu, basat amb ma d’obra barata i en un preu del petroli escandalosament barat, tant, que ha permès aquest pervers fenomen anomenat deslocalització, responsable de la destrucció de milions de lloc de treball en Europa.

El petroli es un be finit que s’està esgotant…

Es curiós, que hem passat en un espai molt curt de temps de ser un país on es podia invertir pel baix cost de la ma d’obra a que ens anessin poc a poc deslocalitzant.

I a on ha anat a parar aquesta producció?

Bàsicament a l’Europa de l’Est i al Sud-est Asiàtic…

En el cas de l’Europa de l’Est, sobre tot pel cost de la ma d’obra i el ser molt propers als mercats de consum, i en el cas del Sud-est Asiàtic, pel cost baixíssim de la ma d’obra i del preu del petroli.

No entraré a valorar l’oportunitat o no des d’un punt de vista humà i ètic d’aprofitar unes condicions de treball deplorables, que en algun cas freguen pura i simplement l’esclavitud, mes dignes de l’Europa de les lluites obreres del final del segle XIX i començaments del XX que no del superdesenvolupat i “civilitzat” mon del segle XXI… amb l’inconvenient de que les lluites obreres, per diferents motius, no existeixen en aquests casos.

La pressió sobre aquests treballadors es brutal; fa uns mesos es va a donar a conèixer el cas d’aquell enginyer xinès del fabricant que, que entre d’altres, fa els iPhone per Apple, a l’haver perdut un prototip i per escapar de la previsible bronca, es va suïcidar… lamentable, com veieu.

Només el debat sobre les condicions dels treballadors en aquests països mereixeria una sèrie completa d’articles, i al menys avui, no es el que toca.

Ja tenim un dels elements de la equació del baix cost, que es el gairebé no cost de la feina de les persones.

L’altre element son els costos logístics.

Es ben cert que des de fa uns anys s’intenta treballar amb estocs molt curts i si es possible, treballar amb conceptes com la fabricació Just In Time, o intentar dins del possible que el màxim nombre de components ja vingui pre-ensamblat.

I si s’aconsegueix retallar en fabricació, només ens queda el transport.

Com es possible que els productes d’Àsia, estant molt mes lluny que els europeus o americans siguin encara competitius en preu?

La resposta està en el petroli barat, que es el que fa que els grans carguers portin els articles des d’allí, carguers que gràcies a les noves tecnologies no necessiten una gran tripulació y que per tant i fins ara fan que el preu del transport no pesi massa sobre el preu del article final.

Però això s’acaba. Si, heu llegit bé. S’acaba.

Dues coses a dir.

La primera, les oscil·lacions brutals en el preu del petroli… cada cop que un país de l’Orient Mitjà productor de petroli, o Venezuela, o Mèxic, pateixen una convulsió del tipus que sigui, automàticament augmenta la demanda, i com es la OPEP, la “patronal” dels països productors qui marca els preus de referència (per entendre’ns, que es un pel mes complex això) doncs fa que els articles transportats s’encareixin mes.

La segona, de disponibilitat.

El petroli es un be finit que s’està esgotant… i si preguntem quant petroli queda, ningú sap donar una resposta, però hem de començar a pensar de que s’acaba.

Si s’acaba el petroli, s’acaba el combustible, el plàstic, molts compostos químics, gran part de productes de farmàcia… s’acaba una forma de civilització.

I la percepció de manca de subministrament farà que pugin encara més, si era possible, aquests preus.

Es a dir, si un TV LCD d’una coneguda marca coreana de consum val 700€ aquí, fabricat a Corea; segurament el televisor equivalent d’aquí a cinc anys costarà cinc cops mes… degut al alt preu del barril de petroli que impacta en gran part de les parts externes del televisor fetes de plàstic, (es a dir, gairebé tot), i en el cost del transport.

El plàstic, si el reciclem, podrem fer-ho durar mes anys, mes enllà de la desaparició del petroli…

Ara bé, el regnat dels grans portacontenidors moguts per derivats del petroli està arribant al seu fi.

Alternatives? Tornar als vaixells de vela o apostar decididament per vaixells moguts per energia nuclear… el carbó no es una alternativa viable des del punt de vista medi ambiental.

Algú s’ha parat a calcular el cost de refer, modificar, adequar aquests supervaixells a una nova font d’energia?

Segur que no.

Per tant, i en un horitzó mig termini, tornarem a veure que es molt mes rendible i barat fabricar a prop dels mercats de consum, que no l’importació massiva d’articles fabricats a mes de 10000 Km. de distància.

Podem dir, doncs, que s’acaba el fenomen de la deslocalització?

Jo crec que no, que realment es transformarà, i que es mantindrà en aquelles àrees on el transport no es problema, com poden ser les activitats que facin servir com a mitjà de transport , com poden ser les telecomunicacions.

La “moraleja” es complexa i realment ningú, ni tant sols jo, té una bola de vidre per preveure el futur, però no trigarem massa en veure que les empreses competitives son les que tenen processos productius situats a un màxim de 2000Km del punt de venda, mentre que les que han marxat cap a Xina es trobaran poc a poc fabricant productes no competitius pel cost del transport, el que, a no ser que hagin estat previsors, provocarà la debilitació o inclús la desaparició de moltes d’elles.

Rafael Pardo
http://inquietudesmaimonides.blogspot.com
http://cyberiomagnus.blogspot.com
http://lavidaenxarxa.blogspot.com