La generació sense monstres
Vam néixer als anys vuitanta i noranta. No hem lluitat contra el franquisme, el nazisme o el comunisme. No hem estat conscients de la caiguda del mur de Berlín. No hem viscut grans guerres ni hem estat partícips d’immenses batalles col·lectives. Som fills de la democràcia, de la llibertat i del rebregat eslògan del tot és possible. Podem accedir amb facilitat al sistema educatiu, hospitalari o polític. Ho tenim gairebé tot a qualsevol moment. Podem accedir a múltiples fonts d’informació i tenim molts déus que ens intenten dictar tendències. Les ideologies ens són canviants, mutables i radicalment modelables. Prediquem els valors líquids, aquells que no tenen límits ni cap mena de canalització perenne. La circumstància ens ha convertit en una generació sense èpica però amb molta estètica, sense grans somnis col·lectius, sense veritats absolutes. No disposem d’una batalla unitària que ens obligui a sumar forces, a unir-nos. Uns pocs lluiten per canviar Bolonya, uns quants contra el capitalisme i alguns arreplegats combatem la piconadora hegemònica espanyola. La gran majoria, però, resta absent a qualsevol batalla.
Richard Sennett, sociòleg i historiador nord-americà, afirma que un lloc esdevé comunitat quan la gent utilitza el pronom “nosaltres”. Aquest “nosaltres”, però, s’edifica amb molta més facilitat quan enfront tenim un “ells”. És a dir, un “vosaltres” que ens ajuda –o en alguns casos obliga- a contraposar-hi un nosaltres.
Els temps canvien, les societats s’estabilitzen i el benestar individual sol créixer. Una combinació que, com no podria ser d’una altra manera, comporta que la responsabilitat i el compromís amb la col·lectivitat minvi enfront de la individualitat o les petites singularitats. És un fenomen normal, lògic i natural que, des del meu punt de vista, no és gens alarmant. La implicació de la societat en massa em preocupa molt més, si he de ser sincer. Aquestes implicacions multitudinàries i desbocades solen respondre a la radicalització i a la dura confrontació. Per respondre t’obliguen a mobilitzar-te i a prendre una posició. No et deixen navegar sense un patró ben definit. La desaparició de la tensió,al capdavall, és positiva. La reducció de la participació social no té per què ser concebuda sempre com un fenomen negatiu.











